La cançó improvisada arreu dels Països Catalans

 

Sònia Arias

Esmuc, 2015-2016

 

“Improvisar un text amb una mètrica i una rima concretes que demostri enginy, suggereixi emocions i lligui amb la melodia que sona. Semblen les instruccions per a participar en un slam de rap, però us parlem d’una pràctica molt més antiga que és tradicional tant a Catalunya com a Mallorca, al País Basc i en moltes cultures del món: la glosa o, el que és el mateix, l’art d’improvisar versos tot cantant.”

Què és la cançó improvisada?

La cançó improvisada és aquella en què els versos cantats són improvisats al mateix moment d’interpretar-los El glosat o la cançó amb text improvisat no és un fet aïllat del nostre país, en trobem arreu de la mediterrània i en moltes altres cultures del món. Tant se’n pot dir cançó improvisada com glosa.

 

ALGUNES DE LES TIPOLOGIES DE LA CANÇÓ IMPROVISADA SEGONS EL TERRITORI ARREU DELS PAÏSOS CATALANS

Arreu de la mediterrània trobem diferents tipologies de cançó improvisada. Per ara, ens centrarem en alguns dels gèneres que trobem dins els Països Catalans.

CATALUNYA: cançons de pandero

Les cançons de pandero, també anomenades cançons de tambor o de timbal, formen part del ritual de capta vinculat a les majorales de la confraria, normalment, de la Mare de Déu del Roser, però també de d’alguna altra o de qualsevol altre Sant. Es cantaven a l’aixecar-se de la taula després dels àpats en dies assenyalats (noces, bateigs, festes majors…). L’objectiu principal era obtenir finançament per a millorar l’església, la figura de la Mare de Déu, etc. Normalment, eren 3 majorales i d’una d’elles cantava acompanyant-se amb un pandero quadrat. Gairebé mai s’improvisaven les cançons, feien una recomposició de cada cançó, emmotllant-la als diferents contexts.

El primer document que en parla és de 1507 i se situa el gènere al Pirineu, les comarques de l’Urgell i a la Noguera de la Ribera d’Ebre. Cap al primer terç del segle XX no se’n canten tant, tot i que en algunes comarques encara es conservaven. Actualment, les cançons de pandero viuen un procés de recuperació gràcies a una part del moviment folk i de la cançó improvisada.

 

TERRES DE L’EBRE: jota

Entenem per Terres de l’Ebre, Terra Alta, Ribera d’Ebre, Baix Ebre i Montsià, i és on hi trobem la jota cantada improvisada, un gènere musical utilitzat en rondes festives. Tradicionalment, la jota va acompanyada amb una rondalla mixta de vent i corda: guitarra, guitarró, clarinet, trompeta i bombardí; s’ha trobat documentació antiga que diu que també s’hi podien trobar violins, bandúrries, tibles, acordió, castanyoles, ferrets i panderetes. Tota aquesta rondalla acompanya al cantador que improvisa la cobla, actualment de 6 versos.

Les jotes improvisades es trobaven sobretot a les vespres de les festes, celebracions festives i familiars i, durant els anys on va tenir més força, també s’hi feien a les tavernes, cafès i teatres.

Gràcies al grup Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, la jota es coneix més i va viure una revifalla en aquell moment de recuperació, malgrat tot, actualment els cantadors que improvisen la jota en són ben pocs.

MENORCA: glosa

La glosa menorquina va sempre amb l’acompanyament d’una guitarra, allí n’hi diuen “ses porgueres”. La guitarra també participa de la improvisació i entre l’instrument i a veu estableixen un diàleg.

Trobem aquest tipus de glosat en celebracions col·lectives, reunions familiars, tavernes…

El model tradicional que més o menys es va seguint amb el pas dels anys seria el següent: s’inicia l’esdeveniment amb una glosa de cortesia on el cantador es presenta i saluda al públic. La segona temàtica va dedicada a l’actualitat, on s’hi fa crítica i xafarderia i on començaríem a trobar controvèrsia entre els diferents glosadors. Sovint, també trobem una tercera part on s’explica una història, repartida entre els diferents glosadors.

Actualment, la glosa menorquina està força viva.

MALLORCA: glosa

La glosa mallorquina és la tipologia de cançó improvisada millor documentada. La trobem cantada sense acompanyament instrumental, amb una tonada lliure i amb flexibilitat estròfica, amb un mínim de 4 i un màxim de 12 versos.

Històricament els glosats es feien en festes cíviques i religioses, teatres i tavernes. S’hi feien combats entre dos glosadors els quals tenien postures oposades o representaven papers antagònics.

A diferencia d’altres territoris, la glosa mallorquina ha sigut apreciada i valorada pels intel·lectuals de la zona.

L’any 2008 es funda l’Associació de Glosadors i es crea un portal web (www.glosadorsdemallorca.com) on se centralitza tota la informació i l’agenda de glosats, consolidant així una glosa que torna a revifar.

 

PAÍS VALENCIÀ: cant valencià

Al País Valencià hi trobem dues modalitats de la cançó improvisada: el cant d’estil i les albaes. Totes dues les trobem durant les rondes nocturnes de les festes, el cant d’estil a les dites guitarraes i les albaes a les nits d’albaes.

La veu del cant d’estil té com a principals característiques el volum i la tessitura amples, vorejant el límit del registre agut i sense cap mena de recolzament abdominal, cantant a gola oberta. El cant que ofereixen és a l’aire, amb llibertat rítmica, i més aviat un cant melismàtic on a final de frase hi trobem requints (seguit de notes especialment al final de les frases musicals). Tradicionalment, s’ha distingit entre dues formes d’interpretació a l’hora de parlar de l’articulació de la veu: el cant pla, més antic, amb poques ornamentacions i amb un registre de veu més estret; i el cant requintat, amb un registre de veu més agut, per tant, un àmbit melòdic més ampli i més ornamentat.

El cant d’estil el trobem acompanyat d’una rondalla mixta de vent i corda (guitarra, guitarró, clarinet, trompeta i trombó), formada actualment per les valencianaes, nom genèric atribuït als diferents tipus de cant d’estil. Musicalment, el cant d’estil forma part de la família dels fandangos. Trobem els diferents tipus organitzats per denominacions numèriques; es desconeix el perquè d’anomenar-les així i no amb un altre nom.  Hi ha un fort contrast entre la veu i la rondalla mixta; la veu la consideraríem “antiga” i la música, “moderna”.

Les albaes, documentades molt abans que el cant d’estil (els primers documents daten de la primera meitat del segle XX), van acompanyades de tabal i dolçaina. Normalment, trobem dos cantaors que es reparteixen les 6 frases musicals en 2, d’aquesta manera el primer introdueix el tema i el segon el conclou i permet a tots dos demostrar el virtuosisme vocal.

Els textos cantats tant durant les albaes com en el cant d’estil són improvisats al moment pel cantador o  per 1 versador especialista. La majoria de les vegades trobem que qui versa és el versador. Així doncs, aquest se situa al costat del cantador i li dicta la cobla vers a vers. També hi trobem la figura del llistero que és l’encarregat d’organitzar la cantada i informar als versadors dels detalls necessaris per a tenir en compte a l’hora de er els versos.

En el cant valencià s’expressa la opinió, alabant, criticant o desautoritzant una persona o fet. També trobem com a tema l’exaltació de la valencianitat, la tradició local i cant d’actualitat.

 

BIBLIOGRAFIA:

  • Vicent Frechina, Vicent (2014). Pensar en vers. La cançó improvisada als Països de la mediterrània. Caleceit per Gràfiques del Matarranya (Caramelles[2]). ISBN: 978-84-87580-60-4
  • Cor de carxofa [en línia]. [Consulta: maig i juny 2016]. Disponible a: <http://www.cordecarxofa.cat/p/cor-de-carxofa.html&gt;.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s