Carles Dénia i la música mediterrània.

Antoni Porcar

ESMUC, 2014/2015

 

<<Poques vegades podem, i podrem, comentar alguna cosa sobre un músic i que ens pregunten: Parles del Carles Dénia cantant de flamenc? O del Carles Dénia guitarrista de jazz? O del Carles Dénia dedicat al cant valencià d’estil? I aquesta és una d’elles. Podria haver fet un panegíric del disc i al final sorprendre-us amb un: Doncs a més és guitarrista de jazz i cantant de flamenc! Però prefereixo posar les cartes sobre la taula, així d’entrada, perquè el que menys li fa falta a aquest intèrpret són sorpreses: ell ens les dóna totes.>>

Així comença Frederico Francesch la seua crítica al disc Tant alta com va la lluna, i si és cert que Carles Dénia és un músic polièdric, el que vullc tractar en aquest treball no és el seu eclecticísme, sinó tant sols aquella cara de la seua personalitat musical on es concentra l’essència mediterrània.

Per a dur a terme l’ànalisi prendré com a referència els discs “Tant alta com va la lluna” i “Paradís de les paraules”. i estudiaré la instrumentació, els textos i les melodies per concluir quines són les característiques que impregnen aquests treballs d’essència mediterrania.

A part dels discs empraré també les nombroses crítiques que han rebut els discs en diferents revistes, diaris i webs, per analitzar les diferents opinions que han donat crítics i experts.

 

  1. “TANT ALTA COM VA LA LLUNA” Carles Dénia i la Nova Rimaire(2008)

Disc dedicat al cant d’estil i tradicional valencià. Música mediterrània, flamenc, aires de ball, cançons del treball, cançons de bressol … .

1.1. Músics i instrumentació:

Carles Dénia (cant, composició, arranjaments i producció artística), Eva Dénia(cant), Cristóbal Rentero (bandúrria, llaüt, guitarró, dolçaina, pandereta i postisses),Paco Lucas (llaüt i bandúrria), Nèstor Mont (llaüt), Lluna Aragón (violí), Mario Mas(guitarra),Uli Glaszmann (contrabaix) y Udo Demandt (percussió).

En la instrumentació trobem tots els elements d’una rondalla tradicional de corda, tret de la participació puntual de la dolçaina. Sols amb aquestes dades ja podem començar a suposar que el que escoltarem no s’allunyarà molt d’altres grabacions de cant d’estil i cançó tradicional valenciana.

Però, ¿com empra C. Dénia aquesta rondalla de corda?, es interessant apuntar el que diu Jordi Marti en la Revista Sons: “… el bagatge jazzístic continua sent la seva millor eina a l’hora d’arranjar i compondre, mentre que la visceralitat en què canta evidencia la seva connexió flamenca.”

Aixina com el que diu F. Francesch “… atenció!, no estem parlant de fusió, de reinterpretació del passat segons les modes… Clar que hi ha interferències d’altres músiques, però més aviat enteses com l’evolució natural d’un estil, suposant que, durant molt temps, no hagués estat d’alguna forma arraconat. Una recuperació fonamentada en un estudi, en una recerca, per part de Carles Dénia, que li ha ocupat més de quinze anys, segons confessa.”

Els arranjaments nous i acurats fan que el disc desprengue una sonoritat nova i fresca però mai deixa de recordar-nos aquelles rondalles tradicionals de corda, ahí està la genialitat d’aquest treball.

1.2. Textos

Entre els encerts del disc Tan alta com va lluna cal fer menció del treball literari pel que fa als textos, uns quants d’escrits en col.laboració amb la seua germana, la cantant Eva Dénia, que també participa en el disc. “Escriure quarteta”, diu Dénia, “o qualsevol forma de versar a la manera tradicional em sembla extraordinàriament difícil”. Una faena que, com assenyala, li ha donat molts maldecaps. “Aconseguir arrancar l’emoció amb unes poques paraules”, continua Dénia, “amb una rima i una mètrica tan tancades és un suplici. És una altra disciplina, un altre món. S’ha de saber triar bé les paraules i distribuir bé els accents per a donar a la cobla el ritme adequat. Ha de tenir un clímax i una resolució emotiva. Tot això és un art que m’intimida moltíssim i del qual he d’aprendre encara molt” (El Pais, Cultura, del 13/01/2011).

1.3. Melodies i repertori

El repertori del disc és un compendi dels pals del cant d’estil (u, u i dos, u i dotze i riberenques) i dels cants populars (malaguenyes, boleros, …). I, a més, uns quants cants de batre, que com diu C. Dénia “son el més antic que tenim, reminiscències dels àrabs, i una de les músiques que ens recorden que tenim el sud molt present”.

En quant a les melodies estan totes basades en la música popular tret del tema 9. D’una nit d’estiu, que és una composició original. En referència a les melodies populars són interessants les declaracions de Carles en la revista sons:”El que he trobat en el cant d’estil és un camp verge per fer la meua interpretació. Si escoltem les gravacions de cant d’estil de l’edat d’or, anys vint, veiem que estaven en el mateix punt que el flamenc de l’època, el de la Niña de los Peines. Després, per diverses raons, el flamenc ha evolucionat moltíssim, i el cant d’estil s’ha folkloritzat”

 

 

  1. “PARADÍS DE LES PARAULES” (2011)

És un disc més heterodox musicalment parlant, però per contra amb una unitat en els textos, en la mesura que totes les cançons són adaptacions de poetes àrabs que van poblar València en els segles X al XII, reescrites amb molta proximitat per Josep Piera. La varietat musical és clara, però també es deixen sentir les influències de la música mediterrània a les melodies, ja siguen àrabs, andalusins​​, italianes o del flamenc. Música popular contemporània feta en estat de gràcia que ha merescut molts premis i elogis a la premsa de l’estat.

 

 

2.1 Músics i Instrumentació

Carles Dénia(cant, guitarres, palmes), Albert Sanz (piano, teclats), Efrén López(cordes, guitarra eléctrica fretless), Tóbal Rentero (cordes, guitarró, charango), Mario Mas(guitarra, llaüt), Aleix Tobias (bateria i percussions) i Guillem Aguilar (baix).

A més de la rondalla de corda en aquests disc incorpora alguns altres instruments: piano, teclats, bateria, guitarra elèctrica fretless, baix i charango. Pel que serà interessant analitzar quins són els elements que uneixen els dos discs en el que a essència mediterrània es refereix.

2.2. Textos

Adaptacions de poetes àrabs valencians dels segles X al XII fetes per Josep Piera.

2.3. Melodies i repertori

Són tot composicions originals de C. Dénia

  1. Tot i que em creia fort i ferm com una roca [2:40]
  2. Era un jonc emocionat [4:15]
  3. Quina plaent vesprada al llit [4:58]
  4. Si de vora meu un dia [3:43]
  5. 5a. Valencians, quin goig el vostre
  6. 5b. Flor estranya [12:10]
  7. Benvingunda siga l’estança [3:45]
  8. Deixeu-vos de retraure’m les passions [2:56]
  9. Mira aquesta panerola de gesmils [2:40]
  10. Riu que de tan bell [2:42]
  11. Seguiu-me al desert, amics [3:36]
  12. Com si fos argent [4:16]
  13. Per sempre més adéu a la terra estimada [1:35]
  14. Del destí en tinc prou de saber (Bonus track)

 

  1. ANÀLISI i CONCLUSIONS

Començaré l’anàlisi agafant com a referència les paraules que C. Dénia diu en una entrevista en El País l’any 2011 “La meua manera de cantar és tradicional; tal volta les característiques i el so de la meua veu són una mica atípics dins del cant d’estil, però res més”. “Es tracta de proposar una visió menys anquilosada d’aquesta música sense preocupar-me en absolut de què pensaran els més ‘puristes’ i només tenint com a censura la meua devoció per aquesta música.” Pot ser els textos i la instrumentació poden ajudar-nos a identificar un tipus de música, però és en la tècnica vocal i en l’ús de la veu on rau un dels elements fonamentals que caracteritzen la música mediterrània (com vam poder comprovar en l’exposició Els sons de la mediterrània i en els exemples vistos en classe). Finalment és l’ús que fa C. Dénia de la veu el que, al meu parer, determina el fort segell mediterrani que té la seua música.

En quant als discs no n’hi ha cap dubte en quant a la mediterraneitat de “Tant alta com va la lluna” ja que parteix d’un repertori tradicional valencià fet amb una formació tradiciona.”Paradís de les paraules” és més divers, trobem peces amb un cert aire atlàntic o jazzístic, en les que quasi l’únic element que ens recorda a l’altre disc és la veu de Carles. Però també trobem jotes, temes amb aires grecs com el 4at Si de vora meu un dia, o com el 5é amb l’ús del ney (flauta àrab) i un gran ús de melismes per part de c. Dénia.

 

 

En conclusió, més enllà de la instrumentació de cada disc i tema, els dos discs respiren un fort aire mediterràni, i aquest aire li’l dona sobretot l’ús de la veu de C.Dénia amb els seus melismes i melodies.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s