Martí Villegas Pons
ESMUC, 2014/2015
Al llarg del temps s’han fet múltiples estudis de la sardana, des de les seves primeres documentacions fins ara. Com ha anat modificant el ball, personatges històrics, fets socials, la música, les trifurques, caràcter simbòlic… Una feina realment interessant i necessària.
Es diu que la sardana com la coneixem avui en dia va començar a l’Empordà i s’ha anat escampant per arreu de Catalunya i fins i tot de la Catalunya Nord. Però com es vivia a un poble l’arribada de la sardana? Com s’adaptaven a aquesta nova moda? Com arrelava? Els músics d’on sortien? I els balladors?…
El meu estudi vol respondre aquestes preguntes i d’altres que puguin aparèixer pel camí. Jo he volgut endinsar-me a la vida del poble, a les novetats d’aleshores, a l’afany de modernitzar-se i agafar-se a coses noves. Concretament el meu treball està centrat a la meva ciutat natal, Berga.
Pel simple fet de la facilitat i la proximitat de la informació, per l’experiència que ja tinc i per la curiositat personal que em desperta. Actualment Berga és una de les ciutats que dóna sortida a més músics de cobla joves, que fins i tot, avui en dia, amb 16000 habitants aproximadament, té tres cobles professionals i una d’estudiants de l’escola municipal de música. Per tant, també pot ser curiós veure o intentar investigar com s’ha arribat aquí.
Però anem al tema:
Dir amb certesa quan va arribar la sardana a Berga és complicat, doncs sembla que no va arribar tot el «pack» a la vegada (música, dansa i cobla). Antigament, a Berga, molt probablement és feien balls populars com a tot Catalunya: Masurques, valsos, sardanes curtes, xotis… De músics a la zona no en mancaven.
El ball i la música van ser els primers a arribar. Pel que sembla ja s’interpretaven sardanes als concerts que oferien les orquestrines del poble i la primera cobla que es va sentir, va ser de pura casualitat quan passaven pel pobl i no fou fins uns quants anys més tard que es formà la primera cobla a Berga.
Però anem anem a pams.
No puc començar aquest apartat sense fer una breu referència a diferents orquestres que han estat les precursores de les nostres cobles. Sense aquest munt de músics, majoritàriament autodidactes, hauria estat difícil que la sardana hagués arribat, tan aviat, a la nostra ciutat.
En el llibre Patum d’Albert Rumbo, hi trobem una petita referència a la majoria d’elles. Interpretant la música de la Patum, l’any 1889, “La Unión Bergadana” és la primera formació musical que es troba documentada. Aquesta orquestra, fundada per Francesc Sala i dirigida per Enric Font i més tard per Jaume Sala, acabarà coneixent-se popularment com “Els Saletes” perquè tenia 5 components d’una mateixa família (Francesc Sala i els seus quatre fills: Jaume, Josep, Francesc i Ramon). “La Constància”, dirigida per Pau Aspachs (competidora de l’anterior), i “La Catalana”, dirigida per Antonio Heras, seran les encarregades de tocar La Patum fins al 1910.
Segons explicava Jaume Sala a l’entrevista publicada a la revista Queralt de desembre de 1957, l’any 1907, els components de “La Unión Bergadana” es van adonar que el seu nom no els agradava prou i van decidir posar-li’n un altre que tingués, com la mateixa música, un so més modern. És així com van rebatejar el grup amb el nom de “Nova Harmonia”.
Desfeta la “Unió” no va pas trigar gaire a haver-hi raons. Era l’any 1911, i van venir a causa que l’Ajuntament, no content de pagar per a cada músic de 12 a 15 pessetes per tocar tots els dies de Corpus, va provar a veure si sortia més barata la Patum donant-la a concurs a les dues orquestres, “Nova Harmonia” i “La Constància”. Aquestes dues es van confabular i van decidir no presentar-se a aquest concurs. Empipat l’alcalde per aquesta actitud, va llogar la banda del batalló de caçadors de Reus. Aquesta banda no va poder venir fins dissabte i el dijous no hi va haver Patum. Tampoc se’ls van deixar les partitures i van haver de treure-les d’una gravació feta amb fonògraf per Dominguet Serra.
Aquest fet va motivar que Ricard Font, “Àgata”, se separés de la “Nova Harmonia” i fundés la “Joventut Bergadana”, orquestra que més tard es va convertir en cobla i que, dirigida per Just Lacau, va durar fins l’acabament de la guerra civil.
L’any 1912 trobem l’existència de “Los Bohemios”, dirigida per Josep Safont. Des de l’any 1913 fins al 1936, a més de les esmentades, trobem altres formacions: “Banda Municipal” fundada per Quimet Serra i dirigida per Ricard Font,“Àgata”, “Banda Harmònica”, dirigida per Lluís Sellart, “ Joventut Bergadana”, dirigida per Just Lacau, i “Lira Berguedana”, dirigida per Pere Ballús, que canviarà el seu nom per “La Cantora del Berguedà”.
Del 1936 al 1939 només trobem documentada la “Joventut Bergadana” i, acabada la guerra civil, i fins l’any 1970, l’antiga “Nova Harmonia” amb el seu actual nom “Principal del Berguedà” ( el canvi fou l’any 1924, quan es constituí com a cobla)
A principis del segle XX, quan la sardana es va anar estenent per tot Catalunya, algunes orquestres com “Banda Harmònica” o la mateixa “Nova Harmonia” van començar a interpretar-ne i així es van començar a sentir composicions d’en Pep Ventura, Rigau, Sans, Josep Serra i altres.
COBLES DEL BERGUEDÀ
Cobla Principal del Berguedà (Els Saletes)
Continuant amb l’entrevista feta a Jaume Sala, trobem que la primera cobla que va venir a actuar a la nostra Ciutat fou “Els Bofills de Torelló” en la qual tocava Ramon Reig, autor de la música dels Pastorets i nebot de Mn. Joan Reig, un bon músic, compositor i organista que hi havia hagut a la Parròquia de Berga durant la segona meitat del segle XIX.
Més tard, a Berga, es va poder sentir la “Principal de Sta. Coloma de Farners” i amb aquesta cobla es va fer el primer concurs sardanista (1910).
Molt aviat la “Nova Harmonia” va bellugar-se per introduir en la seva música els nous instruments de cobla. Josep Sala, fill del fundador de “La Unión Bergadana”, que s’esqueia llavors a Manresa, va posar tot l’entusiasme de la seva joventut a aprendre a tocar la tenora, tenint com a mestre el Sr. Juanola.
En formar-se la cobla, l’any 1924, van tornar a canviar el nom i, seguint el corrent general, fou ja, definitivament, la cobla-orquestra “Principal del Berguedà”. En començar la seva actuació tocava el tible el valuós músic Josep Cristòfol, de la Pobla de Lillet, que ensinistrà els seus companys en la manera com tocar els nous instruments i, aviat, en va ensenyar a Salvador Jané “Reiet” .
El debut fou un èxit i cal dir que omplí de joia el jovent sardanista berguedà. Segons continua explicant el mateix Jaume Sala, l’estrena de la cobla fou memorable. Era un dia al vespre a la plaça de Sant Pere. Arrambat a la barana hi havia muntat un empostissat de dos pisos, un per a la fusta i l’altre per al metall. A Josep Calderer “Ridol”, vell contrabaixista, allò li va semblar massa primparat, i, tot i les brometes dels altres músics, es va decidir a tocar, ell sol, a terra plana. Van començar a afinar i van interpretar la primera sardana, que era feta d’en Josep Cristòfol, amb el nom de “Sota l’olivera”. Amb quina il·lusió els berguedans contemplaven la cobla! Ningú, gairebé, no ballava encara. Tot era escoltar i, sobretot, mirar… quan, tot d’una, el segon pis de l’empostissat es va desmuntar. Els taulons van relliscar cap endarrere i els músics van caure d’esquena a terra. Només se’ls veien les cames.
Per aquesta formació, més tard o més d’hora, hi han passat gairebé tots els músics berguedans de l’època: Ricard Font “Àgata”, Francesc Safont “Xeró”, Antonio Heras “Sarró”, Joan Soler, Sebastià Guitart, Pere Mas, Just Lacau, Jaume Sala, Josep Sala, Ramon Sala, Josep Calderer “Ridol”…
Va ser la primera i va originar la fundació d’altres cobles com la “Lira Berguedana” i “Joventut Bergadana”.
El març de 1957 van tenir una greu crisi. Els més joves se’n van anar a tocar amb la cobla de Puig-reig. Es van haver de ballar sardanes amb la música d’un disc però això no va agradar als balladors.
Una altra crisi, el gener de 1959. Salvador Jané “Reiet”, el tible, va emmalaltir i l’encarregat de tocar el flabiol havia marxat a viure a Barcelona. Les sardanes que es feien cada diumenge les va haver de tocar la cobla de Puig-reig. En aquesta cobla ja hi havia un tenora (Josep Carreras), un trompeta i un tible (Miquel Ballús) que eren berguedans.
El mes de febrer, recuperat el tible i amb un nou flabiol, Marià Saranau, ja van poder tornar a tocar.
Cap a l’any 1961, assajaven als baixos de l’Ajuntament. Un divendres Sant hi va haver poca participació de músics a la processó i, com a càstig, no els van deixar més el local. El dia 24 de juliol de 1972, van sortir per primera vegada a la TV tocant sardanes a Castellar de N’Hug amb motiu del concurs de gossos d’atura.
Hi havia pocs músics i quan en faltava algun costava molt trobar algun substitut. Josep Pericer va emmalaltir el febrer de 1964 i no podien tocar sardanes.
Pel cinquantenari de la coronació de la Mare de Déu de Queralt no van poder tocar les sardanes i, aquest cop, no va ser per manca de músics sinó perquè tenien llogues a La Pobla i a Solsona. Va tocar la “Principal del Bages”.
El dia 17 de gener de 1971 va ser la fi oficial de la cobla. “Els Saletes a fer punyetes”. Feia temps que el tenora, Sr. Pericer, estava malalt i per tant tenien una baixa. Actuaven com podien a base de cercar suplents a fora.
La “Principal del Llobregat” de Puig-reig es trobava si fa o no fa i, en una reunió, van acordar la fusió sacrificant uns quants elements de cada cobla, que, és clar, s’ho van prendre malament, encara que alguns, per l’edat, també haurien hagut de plegar. El darrer Saleta, en Josep, que feia de tenora 2a, va ser un dels acomiadats. Tenia més de 70 anys i estava delicat. La nova cobla va ser la “Pirineu”, un nom que van escollir entre tots i que van creure que els representava bé.
Joventut Bergadana.
Fundada per Ricard Font “Àgata” i dirigida més tard per Just Lacau, que fou alcalde de Berga durant la guerra civil. Sembla ser que la seva fundació va ser pels voltants de 1931. Ja hi havia, des de 1911, una orquestra amb el mateix nom i alguns dels seus membres, en veure la cobla “Principal del Berguedà” es van anar animant fins a formar-ne una altra.
Trobem actuacions fins l’any 1939, després de la guerra. Va tenir moments d’aplicació i entusiasme però no va arribar a arrelar en la història de la música berguedana.
Lira Berguedana.
Jaume Sala, en l’entrevista que vaig esmentant, ens diu que la cobla “Principal del Berguedà” va originar la fundació d’altres cobles com foren “Lira Berguedana” i “Joventut Bergadana”. De la primera no n’he trobat cap més referència que aquesta però és possible que en ser ja una orquestra s’animessin a tocar sardanes durant algun temps.
Terramar.
A partir dels anys 40 sorgí la cobla-orquestra “Terramar” formada per músics joves que feren bona competència a la “Principal del Berguedà”.
Josep Montañà i Montserrat Lacambra, nebots de Ramon Prat, autor de la sardana Conyac León, recorden el pas del seu oncle per aquesta agrupació i diuen que tingué una curta durada perquè alguns dels seus components van preferir fer el canvi a la “Principal del Berguedà”. També anomenen els músics Josep Pericer i Lluís Sellart com a membres d’aquesta cobla. Un programa d’una audició de sardanes de l’any 1940 referma l’existència d’aquesta formació musical.
Al llarg dels anys han aparegut noves cobles:
Cobla Athanaga. (1957 – actualitat) (fusió entre les orquestres del clippers i florida) (a partir del 1992 es passa a dir Principal de Berga)
Cobla Pirineu. (1971 – actualitat)
Cobla Ciutat de Berga. (1974 – actualitat com a banda de passacarrers)
Cobla Infantil Ciutat de Berga. (1979 – 1983)
Cobla Joventut de Berga. (Cobla formada per enregistrar 2 discs al 1986)
Cobla de l’Escola Municipal de Música de Berga. (2000 – actualitat)
Cobla Berga Jove (2014 – actualitat)
Tot això però són la base de la música que com ja hem vist, la cobla va arribar molt més tard a Berga que l’estil musical en si, però ara ens falta esbrinar un altre peu d’aquesta, les colles sardanistes com a mostra representativa de la dansa.
COLLES SARDANISTES
L’any 1951, al local de la “Congregació Mariana”, s’hi va representar una petita narració de Josep Pons i Alsina que, sota el títol Romanç de la sardana glossava la poesia de Maragall “La sardana”.
És en aquest text on trobem referències a un seguit de colles sardanistes de la nostra Ciutat. La primera, fundada cap a l’any 1906, fou “Roses i Escardots”, que estava formada per: Pau Armengou (pare de Mn. Armengou), Jaume Sala, Ramon Obiols, Climent Capellera, Ramona Puig, Lourdes Tubau, Angeleta Sala i Francisca Alsina.
Aprenien a ballar al cafè de cal Ventureta, que després es digué del “Quico Xurron”, als baixos de l’hotel Queralt. Els n’ensenyava el Sr. Gironella, que tenia un càrrec a la serradora de Vilada, i tocava el piano Jaume Sala.
El 1910 es féu el primer concurs sardanista a Berga amb la cobla “Principal de Santa Coloma de Farners” i aquesta colla hi participà. Més tard, a Sallent, ja guanyaren el segon premi. Al llarg de la història es van succeint un seguit de colles sardanistes de les quals costa trobar-ne informació. Josep M. Casals explica que la fita del jovent sardanista era col·laborar tant com fos possible, i, si no tenien ningú qui els representés, en un moment s’organitzaven una, dues o fins a tres colles per anar a concurs. A la revista Tagast de juliol de 1930 n’hi trobem tres que van participar en el concurs d’aquest any: “La Falç”, “Bell Estiu”, i “Plançons de l’Orfeó”.
La guerra civil espanyola va estroncar tot tipus d’activitat sardanista a tot Catalunya. No fou fins a l’any 1943 que es va fer el primer concurs després de la guerra.
A l’any 1944 ja hi havia dues colles: “Queralt” i “Poncelles de Queralt”.
L’any 1946, “Bergistània”, “Rosada” i “Lluminosa”. L’any 1947, “Virolada”, “Estel de l’Alba”, “Lluminosa” i “Rosada”.
A partir d’aquest últim any hi ha una davallada de l’activitat sardanista i l’any 1949 només trobem una colla, “Germanor” i el 1952, “Estel del Berguedà”. A l’any 1954 hi ha una revifalla i trobem 5 colles: “Rosada”, “Estel del Berguedà”, “Roserar”, “La Patum” i “Rosada Infantil”.
Trobem esmentades altres colles: “Flaires de Ginesta”, “Catalunya” i “Bell record” que no ha estat possible datar-les.
L’any 1956, amb la unió de “Bergistània” i “Rosada”, neix la “Cim d’Estela” i un any més tard la Infantil, anomenada “Petits Cim d’Estela” que anava actuant intermitentment depenent de si hi havia prou components. La darrera colla data del 1983 fins el 1985.
I, de tant en tant, quan hi havia prou jovent es formava la colla “Prop del Cim”. L’última la trobem des del 1979 fins al 1985.
Actualment, comptem amb la colla juvenil “Brots del Cim”, Va ser fundada l’any 2002 per la seva cap dansera Susanna López fins a la seva actualitat.
CONCLUSIONS
He acabat el treball que m’havia plantejat i he de reconèixer que m’ha costat molt més del que em pensava.
Trobar informació és el que m’ha resultat més difícil. He quedat sorprès davant la negativa d’una família berguedana a deixar-me donar un cop d’ull a tota la documentació que m’interessava. No volen que se’ls molesti per això. Creuen que ja no té cap mena d’importància i tenen ganes que s’oblidi la seva vinculació amb el músic en qüestió. Aquest fet m’ha preocupat i n’he parlat amb Josep Pedrals, responsable de l’arxiu Municipal, i m’ha assegurat que faria els possibles per tal de poder comprar el material que encara guarden.
Majoritàriament, però, he trobat molt bona disposició. M’han deixat fotografies, m’han explicat anècdotes, m’han identificat músics i sardanistes (a vegades els noms no coincidien o no es recordaven i davant el dubte he preferit posar-hi un interrogant). Hi ha hagut qui m’ha agraït aquesta feina i això m’ha donat ànims per continuar perquè tot l’esforç fet durant anys es mereix quelcom més que un record llunyà.
La feina que feien els components de les primeres cobles era vista per la família com un treball més. No s’hi donava massa importància i molts dels parents propers no es recorden ni de l’instrument que tocaven els seus antecessors. Alguns se’n senten realment satisfets però quan repassen les fotografies hi ha detalls que no entenen, Per exemple, en una de les primeres de la cobla “Principal del Berguedà”, Salvador Jané té una tenora. El seu fill, Jordi Jané, diu que el seu pare no l’havia tocada mai, ell tenia un tible. Davant aquest dilema li apunto que potser s’hi va posar per la foto i ell em va contestar que: “de cap manera, això no ho hauria fet mai!”.
Hi ha situacions i dates que hauran quedat per esbrinar. Ni els mateixos protagonistes es recorden de quan van escriure alguna sardana. Jordi Beumala, conegut compositor, quan li vaig preguntar per la sardana “Berga 1926”, l’havia oblidat i després de sentir la meva explicació em va dir: “Ui, és una de les primeres. Martí, llença-la, segur que no val res. Si es volgués tocar l’hauria de refer tota”.
Quan s’escrivia qualsevol composició, pocs hi posaven la data i, evidentment, la família només en pot donar referències aproximades i encara no n’estan ben segurs.
En aquest treball hi ha tot el que he pogut recollir. Jo sóc el primer que hauria volgut poder acotar molt més però m’ha estat impossible. Les conclusions a què he arribat, fent referència als músics són optimistes. Estic convençut que la feina que han fet ha estat molt útil. Ells no triaven l’instrument, se’ls imposava perquè era el que necessitaven. Em va explicar Francesc Garcia Carretero que quan Salvador Jané va plegar de la cobla “Principal del Berguedà” li van demanar si volia agafar el seu relleu. A la primera audició només sabia tocar quatre o cinc notes i el seu company, Josep Vilalta, estava completament atabalat. Però poc a poc se’n va anar sortint.
I així tots, de manera autodidacta, sobre la marxa i amb algun consell dels seus companys anaven millorant.
Ara hi ha formació, estudis, mitjans per aconseguir tocar bé. S’ha progressat molt en la interpretació i no hi ha limitacions.
A l’Escola Municipal de Música de la nostra ciutat hi ha molts alumnes matriculats que segueixen estudis d’instruments de cobla i el nombre va augmentant. Actualment som un dels pobles de Catalunya que treu més músics i ara no costa trobar substituts, ja no existeix cap formació que no pugui actuar perquè algun dels seus components està malalt. Vivim una època d’esplendor musical tenint 4 cobles en actiu i ens podem sentir satisfets del nivell i de les ganes d’aprendre.
I quant a balladors? Passa el mateix? Jo diria que no. L’afecció sardanista ha minvat moltíssim. Si cada vegada hi ha més músics sobradament preparats, a les audicions es troba a faltar públic i sobretot jovent.
Les colles, que foren les impulsores de l’arribada de la cobla i la sardana a la nostra Ciutat, ja que la primera es va crear 20 anys abans de la primera cobla, han anat desapareixent. Comptem només amb un grup de joves que encara ens representen en els concursos que s’organitzen arreu, però quan temps duraran? Ens allunyem del sacrifici que comporta una determinada obligació, vivim una vida massa còmoda i no veiem cap necessitat de perpetuar la nostra cultura i les nostres tradicions. No s’hi dóna cap mena d’importància.
L’aire, el color, la perfecció, la catalanitat… que ens arriba en el concurs anual de colles sardanistes, que encara organitzen els pocs components de la “Cim d’Estela”, emociona a ben poca gent
Àlex Montraveta, un dels membres de la junta que promou les sardanes a Berga, comenta que aquest fet solament és a la nostra ciutat, que a altres pobles les ballades de sardanes són molt més animades i que no hi manquen sardanistes i colles de totes les edats.
No és que no em refiï del seu comentari però des de fa temps que toco sardanes pels voltants i fors de la comarca i la meva sensació és de desànim.
Potser sí que tenia raó aquella senyora que em deia que els joves d’ara no necessitem excuses per sortir, que podem fer el que vulguem i que ens agrada més anar a seure als bars. Ha passat de moda?
Penso que vivim, tots, seguint la llei del mínim esforç. Moure l’esquelet amb un got als dits i en un local fosc no costa res però aprendre a ballar sardanes ja són “figues d’un altre paner”. A la nostra Ciutat no hi faltaven les audicions en cap de les festes que s’organitzaven en molts dels carrers, però com que cada vegada eren menys concorregudes i més cares es van deixar de fer.
És d’agrair al nostre Ajuntament el fet de promoure ballades en la majoria de les festes que organitza. Si des d’aquesta institució no es potenciessin seria molt difícil la seva continuïtat. Sigui com sigui crec que no s’ha de deixar perdre. Cal l’esforç de tots, institucions, escoles, ciutadans… És la nostra dansa, una de les manifestacions del nostre poble. Infinitat de músics i sardanistes han treballat per enfortir-la, per fer-la arribar a tothom, i ara, quan més perilla la nostra identitat, la deixarem de banda?
No puc fer gaire més que deixar aquest escrit i esperar que qualsevol que el llegeixi reflexioni i s’animi a formar part d’aquesta gran anella que ens uneix a tots i referma el nostre esperit català i de poble.
BIBLIOGRAFIA
Llibres:
- AYATS, J.; COSTAL, A.; RABASEDA, J. Sardanes Girona: Diputació de Girona / Fundació Caixa Girona, 2009
- AYATS, J.; CAÑELLAS, M.; GINESI, G.; NONELL, J.; RABASEDA, J. Córrer la sardana. Balls, joves i conflictes Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2006
- ROSIÑOL, J. El passat de la nostra vila, La Pobla de Lillet. Barcelona: Ed. La Llar del libre S.A.
- RUMBO, A. La Patum, visions d’un segle. Manresa: Edicions Intercomarcals S.A.
- RUMBO, A. Patum!. Berga: Amalgama Edicions, 2001.
- VILARDAGA, J. Efemérides Bergadanas. Manresa: Imprenta y encuadernaciones de San José.
Articles de revistes:
- CASAS, J. “Un contrabaix ha emmudit”. Interval (1985), núm. 48, p. 11.
- CASAS, J. “Mossèn Mariano i el seu entorn musical”. Interval (1984), núm. 46, p. 17-18.
- “Francesc Garcia Carretero, premi a la cultura popular 1984”. Interval (1984), núm. 47, p. 14.
- FARGUELL, J. “El concejo bergadan y la festividad del Corpus”. Berga (1955), núm. 5, p. 3-4..
- PONS, J. “La Principal del Berguedà”. “Queralt” (1957), núm. 20 , p. 6-7.
Entrevistes personals
és mediterrani 