Laura Mutgé, Roser Serrano

Esmuc, 2014/2015

Les tradicions de l’entorn on una persona creix a vegades queden reflectides a la seva forma de ser o a la vida professional. En alguns casos però, aquesta influència queda més amagada i no és del tot evident. A través d’aquest treball hem volgut veure com diferents estils de música tradicional (en aquest cas valenciana) es poden reflectir en les cançons d’un cantautor de la mateixa zona geogràfica (centrant-nos en la figura d’Ovidi Montllor). Primerament hem volgut conèixer els dos blocs per separat i, posteriorment, intentar-ne establir una relació. En una primera part, aquest treball presentarem tres dels gèneres de la música tradicional valenciana. En un segon bloc, parlarem de la figura d’Ovidi Montllor i, per acabar, intentem definir una relació entre els gèneres tradicionals i les cançons del cantautor, centrant-nos en tres d’elles: “Cançó de llaurador”, “Els amants” i “Cançó del cansat”.

 

Música tradicional Valenciana

Podem diferenciar diversos “gèneres” dins el que es coneix com a “Música tradicional valenciana”. Per aquest treball, ens hem centrat en el cant d’estil, el cant de batre i la jota.

La pràctica del cant d’estil habitualment sol ser nocturna, en motiu d’alguna festa o celebració destacada. Es caracteritza per la presència d’uns cantaors que són acompanyats per uns músics i, sovint, per un improvisador, que és qui crea els versos. L’essència d’aquest cant es troba en la improvisació melòdica i, com el seu nom indica, en “l’estil” que cada cantaor dóna al seu cant, i que el fa característic.

Nascut probablement a partir dels cants de feines agrícoles, en el seu origen – com molts dels cants improvisats que es troben arreu del Mediterrani – el cant d’estil servia per afalagar a determinades persones per així obtenir-ne favors a canvi. Actualment, aquesta funcionalitat es manté i per aquest motiu molts no el considera un “gènere folklòric”, sinó una tradició que continua viva. Cal fer esment però, que a partir dels anys 40 aquest gènere es va començar a folkloritzar, fet que va fer que perdés vigència i evolució. El cant d’estil també és usat com a via d’expressió emocional, goig estètic i comunicació.

Podem parlar d’unes característiques generals del cant d’estil: el final dels versos el moviment melòdic és sempre ascendent, les ornamentacions melismàtiques (conegudes com a “requints”) es troben a la última síl·laba del final de frase, els instruments que acompanyen el cant són els que es coneixen com a “instruments de rondalla”… Tot i així, podem diferenciar diferents tipus de cant d’estil:

L’u, provinent del fandango “del sud”, té una complexa harmonització i normalment es troba en mode de mi, tot i que la melodia de la veu no és tonal. En alguns casos, la melodia anticipa algunes notes de l’acord següent. Una altra característica és que normalment la mateixa introducció instrumental serveix per a separar les diferents estrofes.

L’u i dos, també anomenat “la valenciana”, té una harmonització senzilla – es basa en dos acords –, que coincideix amb la de la jota. Se sol trobar en mode de fa. En aquest tipus, la introducció instrumental no és la mateixa que es toca en els interludis entre estrofes, els quals solen admetre melodies diverses.

L’u i dotze té una harmonització senzilla, normalment en mode de re. La introducció instrumental sempre es fa amb la mateixa melodia, la qual admet poques variacions. Les estrofes són separades per un interludi que va seguit de la introducció feta a l’inici, i la qual quedarà tallada per la nova entrada de la veu.

El següent gènere que presentem són les cançons de batre. Cantades a solo, sense acompanyament instrumental, és el gènere de cançons lligades a les feines agrícoles. Com el seu nom indica, s’usaven mentre es duia a terme la feina de batre, per tal d’animar els animals i, a la vegada, fer més amena la feina. Les lletres de les cançons de batre comentaven sovint anècdotes de la vida quotidiana, del poble, assumptes personals o del moment. Amb el desenvolupament industrial dels anys 60 algunes de les feines agrícoles van mecanitzar-se, fet que alleujava la feina del llaurador però a la vegada anul·lava la pràctica sonora i, per tant, va comportar la pèrdua d’aquest gènere.

L’últim gènere que volem presentar és la jota. Tot i que en aquest cas ens centrem amb la jota valenciana cal fer esment en què, tot i divergir en algunes característiques, aquest gènere també es pot trobar a Aragó i Catalunya, entre d’altres llocs. Amb una rítmica principalment mesurable, la qual és una combinació regular de 4 compassos simples i ternaris, trobem un constant enfrontament entre la melodia binària i l’acompanyament harmonico-rítmic ternari. Pel que fa l’harmonia, només s’usen acords de tònica – sempre majors – i de dominant. L’inici de les jotes sol ser anacrusic.

Ovidi Montllor

Moltes de les cançons d’Ovidi mostren la seva ideologia política, parlen de vivències pròpies, d’allò que ell estimava, i de la tendresa del seu Alcoi imaginari. És per això que hem optat parlar del cantautor a partir de les seves cançons i poemes d’altres autors amb els quals es va sentir identificat i va voler difondre.

Ovidi neix a l’Alcoi (País Valencià) el 1942. Fou cantant, actor, poeta, gran activista polític antifranquista i reivindicador del paper del partit d’esquerra. La segona estrofa de La Cançó del Cansat ens mostra clarament la seva ideologia política.

“Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà”

La Samarreta, reflecteix la classe social a la qual pertanyien ell i la seva família –econòmic i políticament–, de la qual mai s’avergonyí, sinó que en mostrà molt de respecte. Durant gran part de la seva infància va viure a la masia dels seu avis, ja que la seva mare estava malalta i el seu pare treballava a més de tres hores a peu.

“Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d’una cortina vella
una samarreta em feren. Vermella.
D’ençà d’aquesta samarreta»
no he pogut caminar per la dreta”

Però les arrels valencianes no van ser l’única influència que va rebre Ovidi. La cançó francesa va ser molt important per a ell i d’això, n’és en bona part responsable el periodista Joan de Sagarra: ‘Venia a casa i li posava discos, sobretot de Léo Ferré, i alguna cosa de Jacques Brel, Yves Montand…’. La importància de la cançó francesa és palesa en aquest fet: Hi ha una cançó que l’Ovidi no va gosar enregistrar mai, fins a l’últim projecte, que va deixar inacabat: ‘Verí good’ (recollit a ‘Ovidi Montllor Antologia, 13 CD. Dahiz produccions), que és ‘El meu poble Alcoi’, amb música de la cançó de Jacques Brel (1929-1978), ‘Le plat pays’.

“Poble d’història d’homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrancs, clavillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l’estiu,
ple de flors a l’hivern»
El meu poble Alcoi”

Des del 1968 al 1980 el cantautor gairebé va treure al mercat un disc per any. Tot i musicar diversos poetes, el treball poètic més important d’Ovidi, junt amb el guitarrista Toti Soler, va ser  “Coral romput”, de Vicent Andrés Estellés. Aquest, va ser dels poetes preferits d’Ovidi Montllor i a la inversa. Un dels poemes musicats que més plaïen a Estellés era “Els amants”. Sagarra, amb malenconia, diu: “Quan l’Estellés sentia el poema ‘Els amants de València’ dit per l’Ovidi, li queien les llàgrimes. I és comprensible: ningú no l’ha recitat mai com ell”.

Als anys 80, amb el silenci imposat de la transició però, les cançons d’Ovidi –com moltes de les dels cantautors, companys del grup que es coneix com “la Nova Cançó”, poetes i artistes contemporanis– queden silenciades, ja que es consideren reivindicatives. Ovidi fou conscientment ignorat per diferents administracions, denegant-li poder actuar a la Televisió Valenciana i entrar en circuits culturals que fossin mantinguts des de l’administració. Per aquest motiu, la seva carrera musical queda, en certa manera, aturada. Joan de Sagarra explica: ‘L’any 82, el proposen per a la Creu de Sant Jordi, i l’any 82 l’Ovidi diu que no a la Creu de Sant Jordi, perquè no està d’acord amb la política de la Generalitat envers la cançó.

Ovidi morí el 10 de març del 1995 a Barcelona, degut a un càncer d’esòfag. A la cançó Les meves vacances – que en certa manera s’entén com el seu testament – demana que, quan  es mori, el portin a Alcoi. Actualment les seves cendres reposen al cenotafi de personatges il·lustres del cementiri d’Alcoi. Ovidi no parlava de la mort, sinó que feia referència a ella com unes vacances.

«Porteu-me a Alcoi, que és el meu poble.
I allà on comença el barranc del Cinc,
prop d’un romer, al seu costat, deixeu-me ja.
Així tindré l’aroma bo. I a prop també del rierol.
Així a les nits, amb la quietud vindrà la música.
Però llavors, no em moriré, faré vacances!»

 

La música tradicional valenciana a 3 cançons d’ovidi Montllor

La música d’Ovidi Montllor no és considerada com a “música tradicional valenciana”, però si escoltem atentament les seves cançons podem veure que part d’elles reflecteixen la influència de la música tradicional del seu país. Tot i que aquesta influència no es troba a totes les seves cançons ni a tots els seus àlbums, hem escollit tres cançons per observar i reflexionar sobre una possible influència:

 

Cançó de llaurador, (“La fera ferotge”, 1968)

La “Cançó de llaurador” és, definitivament, un cant de batre cantat per Ovidi. La història d’un llaurador que no vol ser-ho si no té tractor, ja que les noies del poble no volen un espòs que llauri amb mula, i tampoc vol marxar a França perquè estima la seva terra i és la que vol llaurar. En aquesta cançó queden clarament reflectides les característiques del cant de batre, explicades anteriorment. A diferència de les cançons que tractarem tot seguit, a “Cançó de llaurador” l’estil de cant que segueix Ovidi sí que correspon a la forma de cant tradicional de les cançons de batre, amb les ornaments que ho caracteritzen.

Els amants (“A Alcoi”, 1974)

Es tracta d’un poema de Vicent Andrés Estellés, musicat per Ovidi.

En aquesta cançó trobem la influència del cant d’estil valencià, concretament del tipus “u”. Aquesta influència només es reflexa en la introducció de la guitarra i la part instrumental, ja que la forma de cantar d’Ovidi no és la pròpia del cant d’estil, sinó que és recitat.

Al cant d’estil, la veu és l’element protagonista i la part instrumental queda com a paper secundari. Aquests rols queden marcats, per exemple, en el fet que quan la veu entra es diu que “trepitja” la part instrumental i, aquests, paren la melodia i passen a fer acompanyament. En el cas de la cançó “Els amants” Ovidi no segueix aquestes pautes i la melodia pròpia de l’estil de l’u no es talla amb l’entrada del cant, sinó que segueix i, a més a més, esdevé l’única melodia, ja que el text és recitat. Tot i que no trobem cap relació òbvia entre el text i les melodies tradicionals valencianes que fa servir, no podem afirmar amb certesa que així sigui.

 La cançó del cansat (“Bon vent… i barca nova!”, 1979)

El fragment inicial ens pot recordar al tema de la Muixeranga d’Algemesí, tot i que amb algunes variacions. Aquesta introducció de seguida queda tallat per una clara entrada dels instruments de rondalla, entre els quals destaquen les castanyoles i el guitarró. Aquesta nova entrada no només trenca amb els timbres que sonen, sinó que és l’inici també d’un nou patró rítmic i musical que correspon al cant d’estil de tipus “u i dos”. Ho podem reconèixer gràcies a l’harmonització que el caracteritza – explicat anteriorment –, i que és molt similar a la de la jota. Per reforçar que es tracta d’un u i dos i no una jota, ens hem fixat en l’estructura de versos que s’utilitza: a b c d, rimant 1 amb 3 i 2 amb 4, la qual és una característica d’aquest tipus de cant d’estil. La jota en canvi, sol usar més versos i la repetició d’un d’ells.

Com a “Els amants”, la influència del cant tradicional no es reflecteix en la forma de cantar d’Ovidi, sinó en la part instrumental. A diferència de la cançó esmentada però, la lletra de “La cançó del cansat” deixa clar les arrels, cultura i ideologia del cantautor. Tot això, es veu reforçat per la part instrumental, que és un element clarament identitari de la zona geogràfica a la qual ell està fent referència.

 

Conclusions

Excepte el cas de la “Cançó de llaurador”, les característiques de la música tradicional valenciana no queden reflectides a les cançons d’Ovidi en la seva totalitat. Amb això ens referim a que, en el cas “La cançó del cansat” i “Els amants”, Ovidi no canta en la forma pròpia del cant tradicional, no altera el seu estil de cant, com sí que ho fa a la “Canó de llaurador”. Sí que adapta però, les característiques de les parts instrumentals, la mètrica o l’harmonia. Fa ús de melodies que es relacionen directament amb el País Valencià (com és el cas de la Muixeranga d’Algemesí, o bé tonades pròpies del cant d’estil valencià), element que ens marca aquesta referència al seu entorn. Tot i així, les nostres conclusions ens porten a plantejar-nos noves hipòtesis: El fet que Ovidi comparteixi i connecti la música tradicional de la seva terra a les seves pròpies cançons, és un reforçador simbòlic de les seves lletres i del seu missatge. Aquest ús d’influència d’elements tradicionals a les parts instrumentals és intencionat o bé és inconscient, resultat de les influències que ell va rebre, vivint en un entorn rural i entrant en contacte amb les músiques tradicionals del moment?

L’ús que fa Ovidi de les músiques tradicionals pot ser entesa també com a forma de difondre-les, de mantenir-les vives. El cas del cant de batre, per exemple: una pràctica que actualment s’ha perdut, ja que és una feina que ja no es du a terme manualment. Quantes músiques tradicionals d’arreu del mediterrani coneixem que, al llarg del temps s’han vist alterades en la seva forma, per tal de mantenir-se vives o bé per donar-les a conèixer? En més d’una ocasió hem parlat de músiques que originalment tenien una funció d’identitat i cohesió social, i que actualment s’han vist alterades, creant-ne concursos o exhibicions – cosa que no significa que hagin perdut la seva funció inicial, sinó que s’han vist alterades –.

 

 

Bibliografia

Montllor, Ovidi. (1978). Ovidi Montllor diu “coral romput” [fulletó adjunt al CD]: De Vicent Andrés Estellés, premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Francesc Pi de la Serra, Amadeu Casas, Pau Alabajos, Toni Xuclà, Ferran Savall. “20 vint anys de la mort d’Ovidi Montllor”, entrevista al programa Via lliure, de Rac1. Març del 2015. Consultat des de: http://www.rac1.org/vialliure/podcasts/entrevista-07-03-15/

Revista Enderrock. Any Ovidi [Format digital] http://www.enderrock.cat/noticies/55/pagina1

CADENAS, Núria (2002). L’Ovidi.

REIG, Jordi (2011). La música tradicional valenciana. Una aproximació etnomusicològica.