El fandando menorquí

Joan Benavides

Esmuc, 2014/2015

 

 

El motiu principal pel qual he triat aquest tema és perquè, fa uns anys, vaig visitar l’illa de Menorca i vaig coincidir amb un grup folklòric que estava realitzant una actuació als carrers de Ciutadella. A part que vaig poder reconèixer alguns dels ritmes que estaven sonant, com les jotes i els boleros, em va sorprendre que la gent del carrer s’afegia a ballar amb els balladors que portava el propi grup, i ho feien realment bé! Vaig pensar que era com a Catalunya amb les sardanes, hi ha uns passos establerts i reconeguts per la població i d’aquesta manera tothom pot participar amb aquestes manifestacions folklòriques tant diverses que es donen als pobles dels Països Catalans.

Em va agradar molt poder conèixer quina cultura tenien a l’illa i amb aquest treball crec que podré aprendre i esbrinar coses que desconec del folklore menorquí i, més especialment, del fandango menorquí.

També, crec que la cultura de les illes es pot associar amb tots els aspectes que hem pogut anar veient a classe i, per tant, molts dels elements que vaig poder veure i moltes de les sonoritats que vaig poder escoltar aquell dia, crec que es poden identifica amb els diferents balls i músiques que trobem a tota la zona banyada pel mar Mediterrani.

1. ORIGEN DEL FANDANGO

Segons el Diccionari Etimològic Essencial de la Llengua Catalana de Joan Coromines, el Fandango deriva del vocable portuguès “favo”, que serveix per designar un cant i un ball típic.

Es coneix, segons el diccionari històrico-teòric de Michel Brenet, com una dansa espanyola de caràcter popular, de ritme ternari i de moviment ràpid, tot i que no tant com la jota. L’estructura més coneguda del fandango consta d’una introducció musical de entre quatre i setze compassos, més un o varis acords on es fa una cadència. Després segueix la “copla”, que és la part cantada. Consta de sis frases musicals de quatre compassos cada una i que ens porten a la execució del ball.

Aquest ball té origen a la segona meitat del segle XVII i agafa molta importància durant el segle XVIII. Durant aquest segle es va estendre per tot el sud i el llevant peninsular. Es ballava a teatres, però també a les festes i celebracions tant de pobles urbans com rurals. Aquest és un dels motius pel qual hi ha tanta varietat de formes d’interpretació a tots els llocs on encara es conserva.

Sembla ser que es un ball introduït a l’illa per gent que ha viatjat al regne de les “Índies” però també, per esclaus o nouvinguts de procedència fonamentalment indiana que organitzaven balls i escàndols nocturns que fascinaven als habitants dels pobles menorquins. Formava part del repertori popular andalús del segle XVIII juntament amb les malaguenyes, entre alguns altres balls. Molts dels fandangos trobats en aquesta època ja eren escrits pensats per a la gent del poble, per poder accedir a aquest ball sense haver de formar part de cap moviment teatral ni escènic. Simplement dur el ritme del ball, un ball conegut i estès arreu de la Península.

Exemple del “Fandango de Calzada” interpretat pel “Grupo Folklórico Manantial del Vino”.

http://www.youtube.com/watch?v=ljCmUQ6TgYk

1.1 Característiques generals del Fandango

L’essència dels seus moviments és de joc amorós, molt galant. Ha rebut diferents adjectius des de alegre, festiu fins a indecent o immoral.

Una de les característiques del ball és que els balladors fan els coneguts “zapateados” i, gairebé sempre, utilitzen castanyoles.

L’acompanyament musical és variat tot i que el més comú és l’acompanyament de guitarra, però segons les diferents formes que s’interpretin, també hi són molt típics els violins, els llaüts, la bandúrria, els platerets i altres instruments de percussió.

La part cantada del fandango, és a dir, la melodia, utilitza quartets octosil·làbics amb rima assonant o consonant i quintets amb rima consonant de forma alterna. Aquests versos parlen de temes religiosos, amorosos i de feina. Però també de festes, històries, personatges populars, etc…

El ritme més habitual en els fandangos és:

Amb tot això, per tant, podem afirmar que és un ball de procedència centreamericana que, degut a diferents factors, es va introduir a la península i s’ha conservat fins a l’actualitat. Aquesta conservació, però, ha patit petites modificacions en funció de les tradicions i costums de cada poble.

2. EL FANDANGO A MENORCA

Igual que a gran part d’Espanya, a Menorca també es va adoptar aquest ball a les particularitats de l’illa. L’any 1752, John Armstrong parla d’uns balls menorquins, sense especificar quins, que a l’hivern es feien a les cases i a l’estiu a les places. L’home mostrava la seva força i activitat mentre que la dona utilitzava moviments lents i mirant sempre a terra.

Però no es fins a l’any 1782, amb motiu de l’arribada del comte Cifuentes a Ciutadella com a governador de Menorca, que consta per escrit que el van rebre amb fandangos a la plaça des Born.

També a l’any 1786 trobem un altre document de C.F.H. Lindemann, on parla i explica que el fandango era un ball de moviments simples tocat amb guitara i que seguia el compàs amb les castanyoles o les baquetes del tambor.

2.1. Parts del Fandango a Ciutadella

A cada poble de l’illa, el ball té diferents formes en funció del repertori de cada formació musical. Generalment es caracteritza per la velocitat del ball, alguns més lents i altres més ràpids.

El fandango de Ciutadella, i que és amb el que ens centrarem, s’assembla, quant a l’estructura formal, al fandango de tipus andalús, i es divideix en dues parts ben diferenciades: una d’instrumental i una altra de vocal-instrumental.

La part instrumental correspondrà sempre a la tornada, i la part vocal-instrumental correspondrà sempre a la “copla” cantada per un solista acompanyat pels instruments. Així, es van alternant tornada i “copla” i, normalment, es canten fins a un total de sis “coples”. A diferencia del fandango original, pot arribar a un màxim de dotze. Cada “copla correspondrà a un pas diferent, mentre que la tornada serà sempre el mateix pas, anomenat en menorquí “paseo”.

La tornada, com ja em dit, es instrumental i la bandúrria pot variar la melodia cada vegada que fa una nova tornada. La “copla”, en canvi, sempre té la mateixa melodia i només canvia el text, sense que hi hagi cap relació entre els diferents textos de les sis “coples” de que consta el fandango.

L’ordre d’entrada dels instruments és el següent: en primer lloc entra la guitarra en solitari, de forma anacrúsica i fent un arpeig (rasgueo) de quatre acords sobre la dominant; seguidament, en el segon compàs entren a la vegada el guitarró i el tiple; i en el quart compàs entra la bandúrria amb una de les característiques, alegres i agudes melodies de les que parlàvem abans. Això ens conduirà, després de dues llargues frases, a l’entrada de la primera cobla. Quan ja ha entrat la veu començarà el ritme amb les castanyoles, just al final del primer vers o mot.

Dins d’aquesta primera part instrumental, abans de que entri la “copla”, hi podrem distingir en els dotze primers compassos la introducció del fandango i en els dotze següents la tornada ja que tota la resta de tornades que hi ha entre “copla” i “copla” són sempre de dotze compassos excepte després de la 3a, la 4a i la 6a “copla” que són de setze i reben el nom de “arronses”.

La tornada del fandango es basa harmònicament en l’alternança entre dominant i tònica, cada dos compassos i sempre en mode menor.

Acabada la tornada, i just després que el cantor comenci la cobla, el fandango passa al seu relatiu major i segueix en aquest mode durant tota la cobla, alternant cada quatre compassos amb els següent ordre d’acords:

– Tònica (4 compassos); subdominant (4 compassos); tònica (4 compassos); dominant (4 compassos); tònica (2 compassos); subdominant (2 compassos) i acaba entrant amb la cadència de dominant del mode menor per conduir-nos altra vegada a la tornada inicial.

2.2. Estructura del Fandango

Tal i com hem explicat en l’apartat anterior, el fandango té una introducció instrumental (12 compassos sense castanyoles) i una tornada inicial (també 12 compassos sense castanyoles).

Després d’aquesta introducció es comença a desenvolupar tot el fandango:

– 1a “copla” de 24 compassos amb castanyoles, 1r “paseo” de 12 compassos dels quals 8 són amb castanyoles i 4 sense.

– 2a “copla” de 24 compassos amb castanyoles, 2n “passeo” de 12 compassos dels quals 8 són amb cant i 4 sense.

– 3a “copla” de 24 compassos amb castanyoles, 3r “arronsa” de 16 compassos dels quals 12 són amb castanyoles i 4 sense.

– 4a “copla” de 24 compassos amb castanyoles, 4t “arronsa” de 16 compassos dels quals 12 són amb castanyoles i 4 sense.

– 5a “copla” de 24 compassos amb castanyoles, 5è “paseo” de 12 compassos dels quals 8 són amb castanyoles i 4 sense.

– 6a “copla” de 24 compassos amb castanyoles, 6è “arronsa” de 12 compassos dels quals els 12 són amb castanyoles i ja finalitza el fandango.

La “copla” del fandango està estructurada en sis frases, una menys que la jota. La primera, la tercera i la cinquena frase ens condueixen sempre a la cadència de tònica i en mode major; la segona frase condueix a la cadència de subdominant; la quarta ens duu a la cadència de dominant; la sisena i darrera frase, en la primera meitat ens porta a la cadència de subdominant (dos compassos) i en la segona meitat (dos compassos) ens retorna a la cadència de dominant del mode menor per entrar altre cop amb la tornada.

Així, la melodia d’aquestes frases estarà subjecta a les variacions harmòniques exigides per les diferents cadències i modulacions de cada vers. La melodia del primer vers de cada “copla” interpretada pel solista entra sempre de forma acèfal. La melodia instrumental de la bandúrria serà del tot independent de la melodia vocal de la “copla, la qual hi estarà sotmesa tan sols per les cadències de final de frase.

La “copla” del fandango és quasi sempre una quarteta heptasíl·laba, in en rares excepcions, és un quintet. Al tenir la “copla” del fandango sempre sis frases o versos, quan es tracti d’una quarteta caldrà repetir dos versos per fer la “copla” sencera, i si és un quintet caldrà repetir-ne només un.

2.3. Les lletres del Fandango

Generalment, les lletres que s’escriuen per al fandango menorquí són de temàtica amorosa, satírica o humorística. Podem veure un parell d’exemples de dos fandangos bastant coneguts i, que els grups menorquins interpreten sovint en les seves actuacions.

Fandango

L’amo de Son Carabassa

Fandango

Sa Somereta

L’amo de Son Carabassa

diu que sap molt de nedar

i un dia el varen trobar

anegat dins una bassa.

Marieta, quan escuris,

no tiris s’aigo as carrer,

que banyaràs sa guitarra

d’aquest pobre mariner.

Dalt sa muntanya més alta

hi ha un romaní florit,

i a les dotze de sa nit

hi ha un rossinyol que canta.

Sa darrera i no en cant més,

sa darrera i no en cant d’altra.

Perdonau-me, cavallers,

si he comès alguna falta.

Arri, arri, somereta!

arri, arri, aset meu!

pujarem dalt sa costeta

per ‘nar a veure s’amor meu.

Jo voldria ésser mosquit

per entrar dins sa cambreta

per veure n’Esperanceta

quan se colga dins es llit.

El dimoni està a l’infern

i l’infern està a les fosques

i quan no té res que fer

amb so pardal mata mosques.

Sa darrera i no en cant més

sa darrera i no en cant d’altra:

perdonau-me, cavallers,

si he comès alguna falta.

2.4. El ball

Pel que fa al ball, també segueix una estructura clara. Mentre dura la part musical, tots els balladors coincideixen en un mateix pas, el “paseo”. En començar el cant, cada parella de balladors posa en pràctica, de forma lliure, una figura diferent que en tots els casos acabarà amb una volta, on totes les parelles tornaran a coincidir.

Existeixen 2 tipus de passos: passos de picar i passos de punteig. Generalment, els primers són més vistosos i els segons, en canvi, més elegants.

Sempre hi ha un seguit de balls que nomes els ballen la gent que formen el grup que s’està exhibint però, certs balls també hi poden entrar la gent del poble que s’ho està mirant i que coneixen, evidentment, una mica el genere.

https://www.youtube.com/watch?v=H4g_Rf3eugo

https://www.youtube.com/watch?v=9AQJ1OfVfTI

3. GRUPS FOLKLORICS DE MENORCA

Actualment existeixen uns 12 grups que interpreten diferents balls, entre ells els fandangos.

Aquests grups, de diferents poblacions de l’illa, utilitzen sempre el mateix repertori per a interpretar-lo als diferents municipis de l’illa. Tots són diferents però, tots els grups tenen dins del seu programa fandangos, boleros i jotes.

Estan formats tant per músics com per balladors i ronden al voltant d’unes 20-30 persones. Tot i així, varia en funció de cada formació.

3.1. Grup Folklòric Sant Isidre

Hi ha un parell de pàgines web que ofereixen el contacte i una petita biografia dels grups que estan en actiu per a poder-los contractar. Tot seguit deixo un exemple d’un d’aquests grups que apareix en aquestes webs.

http://www.femefolk.org

http://www.cime.es/WebEditor/Pagines/file/balls_tradicionals_2012.pdf

Grup folklòric Sant Isidre

Història:

El grup folklòric Sant Isidre va néixer l’any 1977, encara que des de l’any 1975, algunes persones a les que els hi agradava el folklore menorquí, ja es reunien de tant en tant per fer alguna ballada. Anys enrere, eren molt conegudes aquestes ballades als llocs i serenades. Molts dels component del grup eren pagesos i a l’haver de cercar un nom per aquest, es va pensar amb el patró de la pagesia, Sant Isidre llaurador, i d’aquí que se’n va treure el nom al grup folklòric Sant Isidre.

Repertori

El nostre repertori és el següent: Fandango de dalt, Jota del re-si-mi, Fandango per onze, Ses peteneres, Fandango Sa Rondella, Topé, Bolero de Ciutadella, Jota retxada, Jota de dalt i Jota de baix.

Els instruments musicals utilitzats pel grup són: el guitarró, la bandúrria, la guitarra, el tiple i les castanyoles, (aquestes darreres, a diferència dels altres instruments musicals, són els balladors i balladores mateixos els qui les fan sonar mentre ballen).

Actuacions realitzades

De la trajectòria musical del grup volem destacar que ha actuat a les diferents localitats menorquines. També ha participat a les festes de la Mercè a Barcelona, l’any 1980. Poc anys després, exactament el 1983, va participar a la festa de la Hispanitat a San Agustí de la Florida (EUA), i a Vilanova i la Geltrú de Catalunya, l’any 1985. L’any 1994 realitzà la gravació d’una cassette. I el setembre del 2001, va realitzar un intercanvi amb el grup Sa revetlla de Sant Antoni de Son Ferriol Mallorca.

 

CONCLUSIONS

Fent referència al que he explicat a la introducció, crec que durant el procés de recerca d’informació he pogut veure i afirmar que, el fandango és un ball que des dels seus inicis està pensat perquè els habitants d’una comunitat en coneguin les bases i puguin ser partícips del ball. Però, també ajuda a crear una millor convivència dins els pobles i alhora, una tradició i un sentiment molt arrelat a la tradició de cada societat. Així dons, igual que molts altres estils musicals que formen part d’una població o d’una societat, el fandango permet que a través de la música, la gresca i l’amistat es puguin expressar i donar a conèixer sentiments, xafarderies, burles, etc…

També, he pogut observar que en més o menys mesura, les estructures musicals del fandango tenen petites variacions en funció de la procedència del grup folklòric. Un altre de les variacions que podem trobar en aquestes diferències geogràfiques és la velocitat amb que s’interpreta l’obra. Depèn molt del ball, si es necessita un pas més ràpid el fandango serà ràpid, si la coreografia necessita un pas lent, el fandango serà lent.

Si mirem els instruments que s’utilitzen a les illes balears per a tocar música tradicional, i els comparem amb els instruments que s’utilitzen a les regions mediterrànies com els balcans o l’illa de malta, tocant el mateix estil de música, veurem que la gran majoria dels instruments són pràcticament els mateixos. Evidentment salvarem les peculiaritats culturals que tenen els instruments de cada zona. En canvi, les harmonies que s’utilitzen al fandango s’acosten més a les cançons que coneixem com a tradicionals valencianes o catalanes.

Malgrat tot, penso que el fandango, tot i que té origen al mateix lloc i per tant, té molts trets en comú, és més conegut el que es practica a la zona sud de la Península Ibèrica que no pas el que es balla a l’illa de Menorca. Tot i així, el folklore balear és molt actiu i present en la gran majoria de trobades folklòriques que es fan arreu del món i això fa que es consolidi i que tingui un llarg futur. A més, té una gran diversitat d’elements característics que el fan únic i present en la cultura balear.

BIBLIOGRAFIA

Llibres i Articles

  • Moll Seguí, Ma Antonia. El Folklore musical de Ciutadella. Excm. Aj. Ciutadella, Consell Insular de Menorca. ISBN 84-604-9710-0
  • Coromines, Joan. Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana. Ed. AraLlibres
  • Los otros fandangos, el cante de la madrugà y la taranta. Orígenes musicales del cant de las minas. Revista de investigación sobre Flamenco. La Madrugá, no 4. ISSN 1989-6042

Web

Vídeos

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s