Rebétiko, la música tradicional grega en estat pur

Elisabet Pons

Esmuc 2014/2015

 

El meu treball pretén fer un apropament a un estil de música tradicional grega anomenat rebétiko. Aquest nom no només identifica un estil musical grec sinó que també caracteritza a una part de la societat marginada del primer quart del segle XX. Per ells, la creació d’aquesta música tenia com a objectiu principal la resistència cultural però també el d’expressar tots els sentiments que brotaven per la incomprensió rebuda per part de la burgesia grega. L’aparició d’aquest fenomen es podria comparar al que es va viure a Buenos Aires amb el naixement del Tango o a Nova Orleans i al Harlem amb el blues.

 

Què és la música rebétiko?

Es podria dir que la música rebétiko són en el seu conjunt les cançons dels baixos fons de les ciutats gregues, principalment Atenes, El Pireo, Tesalònica i Siros que després de l’expulsió de la població grega d’Àsia Menor arran de la derrota a Esmirna de l’exèrcit grec l’any 1922 acaba malvivint en els suburbis de les ciutats. Més concretament, són les cançons dels rebetes terme que prové del turc rebet, que significa intractable, rebel, ingovernable; també coneguts com a mangas. Els rebetes són persones que tenen una manera peculiar de viure, al marge de les normes socials habituals. El rebete desafia el poder però tampoc emprèn accions contra el mateix, menysprea tot el que és establert i convencional, no es casa, no es compromet amb la seva parella, odia als policies, ajuda als dèbils i fuma haixix. Les presons i els tékedes (fumadors d’haixix) eren els llocs on el rebétiko era cantat i ballat per homes.

 

Particularitats dels rebetes

Els rebetes tenen un estil de vida molt definit, no només en la seva música i ideologia sinó també en la seva indumentària perquè caminen amb balanceig, vesteixen amb pantalons estrets, sabates punxegudes de taló alt, porten una navalla sempre penjada al cinturó, la jaqueta enfundada solament en la màniga esquerra i la dreta penjant, amb el braç a l’aire, sempre porten bigoti i empren un argot propi.

Rebetes

 

Context Històric

Les cançons rebétiko constitueixen el gènere musical amb el qual es varen expressar els rebetes a moltes ciutats gregues i de l’Àsia menor des de la segona meitat del segle XIX, però sobretot després de la “Gran Catàstrofe” de 1922 fins a mitjans del segle XX.
L’origen de la música rebétiko és una suma de diversos factors genètics. Per poder dur a terme una descripció coherent del rebétiko, és indispensable fer referència a la turbulenta història de la zona d’origen: l’actual Grècia i l’Àsia Menor.
Després de la caiguda de Constantinoble a les mans dels turcs l’any 1453, Grècia va passar a formar part de l’imperi Otomà, fins que el 1821, recolzat per les potències europees, es van rebel·lar contra els seus opressors obtenint la seva independència el 1830.
Les ciutats gregues de l’Àsia Menor van seguir sota el domini turc, fins que l’any 1922 el govern grec va decidir envair Esmirna (Àsia Menor) motivat per un desig panhel·lènic, ja que en aquesta zona vivien més d’un milió de grecs. Com Grècia no va comptar amb l’esperat suport dels seus aliats, la invasió a Turquia va ser un desastre. La guerra greco-turca va finalitzar després del tractat de pau que va obligar a ambdues parts a l’intercanvi de les seves poblacions. Així, grans grups de grecs de l’Àsia Menor, del Caucas, de Tràcia i altres regions, van confluir cap a Grècia portant amb si una cultura, tradicions i costums de caràcter bastant refinat i urbà.

Mapa

Des de llavors varen haver de fer front a la gana i la desocupació. En la seva misèria, molts d’aquests nous grecs que només sabien parlar turc, van buscar consol en llocs en els cafès musicals.

Característiques del rebétiko

El rebétiko presenta certes semblances amb gèneres musicals com el blues americà, el flamenc espanyol o el folklore jeueu. Les cançons rebétiko estan constituïdes per un conjunt de tres elements inseparables, la lletra, la música i el ball.

– Les lletres

Les lletres de les cançons rebétiko depenen de les circumstàncies històric-socials que van propiciar el seu naixement com el descontentament social i la pobresa que varen portar les diferents guerres que afectaren Grècia i també al fet que el rebétiko va néixer a les presons i als tekedes. Els rebetes interpreten una barreja de cançons de taverna, romances populars, salms bizantins i melodies balcàniques. Les seves lletres parlen d’amor, la melancolia, la presó, la mare, l’haixix de la taverna o la mort. Les lletres solen fer ús del decapentasíl·lab que és la mètrica típica de la poesia popular neogrega. Per últim s’ha de dir que les lletres estan escrites en l’argot dels fumadors d’ haixíx.

 – La música

Pel que fa a la música podríem dir que tant les melodies com els ritmes emprats procedeixen de l’Àsia Menor i que varen incorporar a les cançons gregues pròpies del país. En aquesta casta dels rebetes entraven grecs que vivien en territori turc, turcs, albanesos i jueus. Es podria considerar que la música otomana dels pobles de l’Àsia Menor va transmetre al rebétiko les seves melodies i ritmes tan característics.
La música rebétiko està emparentada amb altres gèneres de música grega com la demótika, la nisiótika, el sirtaki o la laika, que no deixen de ser varietats segons el lloc on es desenvolupi la música i segons el tipus de dansa que l’acompanyi.
De la comunió entre la música micro asiàtica i diversos elements de la música tradicional grega, sorgeix el genuí rebétiko. La influència de la música d’Esmirna és tant aclaparant que, de vegades, resulta difícil distingir entre el genuí rebétiko i la cançó esmirní encara que a poc a poc el rebétiko anirà adquirint la seva pròpia personalitat.
Musicalment les cançons rebétiko eren simples i mancaven de valor artístic i els seus temes principals es limitaven a temes sobre la sufocant realitat dels rebetes. Els grecs desarrelats i enfrontats amb la pobresa i la desocupació, compartien la mateixa realitat dels rebetes i van arribar a conèixer els seus instruments i la seva música. D’aquesta manera, al moment en què el rebétiko va sortir dels estrets límits de la presó i dels tékedes, va atreure un públic més ampli, estenent-se per tot el país.
Existeixen tres períodes dins del rebétiko: el Període d’Esmirna (1922-1932) on va predominar l’estil dels cafès d’Esmirna, el Període Clàssic (1932-1942) caracteritzat pel retorn al rebétiko dels baixos fons i el Període Popular (1942-1952) on el rebétiko va abandonar els baixos fons i es va convertir en la música nacional grega.
El rebétiko utilitza instruments com el llaüt, el Outi (espècie de llaüt de caixa de ressonància més gran) i el violí però afinat de forma diferent. També s’empren, però amb menys freqüència, la lira, l’arpa, la flauta i una sèrie d’instruments de percussió com el Toubleki (un tambor d’argila i pell molt fina), el défi (una pell de tambor en un marc circular amb petits discos metàl·lics a la vora), i finalment les cimbales de mà com les castanyoles.

Els instruments més utilitzats són el “buzúki”, el “baglamás” i la guitarra. El búzuki pertany a la família del llaüt de coll llarg i constava tradicionalment de tres cordes dobles fins que en els anys cinquanta del segle passat Manólis Khiótis va introduir un quart parell de cordes. El búzuki juga el paper més important, ja que és l’instrument solista per excel·lència, amb ell es toca la introducció i s’acompanya al cantant.

Buzuki

Buzúki

El baglamás és un instrument semblant al búzuki però de masteler més petit i també amb tres cordes dobles. En moments de necessitat econòmica o a les presons aquests instruments eren fabricats pels propis rebetes. El paper del baglamás és només el d’acompanyament, amb rares excepcions. Proporciona un element rítmic i harmònic. La guitarra sosté la melodia mitjançant canvis en la melodia base.

Banglamas

Baglamás

En el rebétiko és imprescindible el taksimi (improvització musical melòdica) fet amb el buzúki sense cap acompanyament de lletra i que fa iniciar la cançó.

– Els balls

Parlar de rebétiko és també parlar de danses. Aquestes van ser importades pels emigrants que van arribar a Atenes després de la caiguda d’Esmirna. Algunes d’elles han arribat fins als nostres dies convertint-se, en algun cas, en senyal d’identitat cultural de Grècia. Entre elles podem destacar les següents:

     – El khasápiko va ser la dansa de l’associació de Carnissers de Constantinoble durant el període bizantí. La dansa es va mantenir popular a Constantinoble, Àsia Menor i algunes illes durant segles. Va ser absorbida per la música rebétiko i es va transformar en panhel·lènica. Gràcies a la pel·lícula “Zorba el Grec”, es va transformar en la dansa grega més coneguda al món. Existeixen moltes variacions i mai dos grups de ballarins realitzen les mateixes variacions. La dansa es realitza amb les mans en les espatlles dels companys i els ballarins improvisen l’ordre de les variacions comunicant-se amb palmades en les espatlles. Una simplificació del khasápiko de ritme lent, el “Syrtaki”, va ser realitzat per primera vegada a França en els anys 50 i difós posteriorment a Grècia. Els noms Syrtaki i Hasapiko són utilitzats indistintament a Amèrica i solen cridar al Hasapiko lent, “Zorba”, després de la pel·lícula que ho va popularitzar. A diferència del zeimbékiko aquest ball si el ballen les dones.

     – El zeimbékiko és una dansa que es balla al llarg del món grec. Pren el seu nom dels Zeybeks, persones que no eren ni gregues ni turques i que residien en els pujols prop d’Esmirna i Prousa a l’Àsia Menor. Tant els grecs com els turcs van aprendre la dansa dels Zeybeks i van desenvolupar els seus estils nacionals. Els passos són gairebé tots improvisats i la dansa ofereix una oportunitat per a profundes expressions individuals. El zeimbékiko el ballava una sola persona i si un altre sortia a ballar, es prenia com una provocació molt greu. No té unes passes determinades però si que hi han figures marcades. Les dones (excepte les prostitutes) no el ballaven.

     – El tsifte-teli o dansa del ventre grega. Aquestes danses van ser originades fa milers d’anys per les primeres persones no gregues d’Àsia Menor com a danses de fertilitat. El tsifte-teli modern és d’origen turc. Els rebetes grecs d’Esmirna van aprendre d’ells i la van introduir a Atenes. El seu ritme es pot trobar en la música popular grega actual. Aquest ball és ballat només per dones i és generalment eròtic i provocatiu similar a la dansa del ventre àrab. El seu nom ve del turc i significa “dues cordes”, ja que originalment la melodia es tocava amb un violí de dues cordes.

 

Intèrprets rellevants per l’evolució del rebétiko

Els primers enregistraments de rebétiko es van fer en ciutats d’EUA en 1897, després van venir unes altres a Londres i Leipzig i a partir de 1930 es van dur a terme els primers enregistraments en els segells Columbia i Odèon.
L’any 1932 es realitzen els primers enregistraments de música rebétiko a Grècia per Márkos Vamvakáris. El 1936 comença la dictadura de Ioannis Metaxas que estableix la censura. Tota la discografia amb referències a l’haixix, a l’opi, etc. es prohibeix. Es continuen, no obstant això, gravant cançons d’estil rebétiko amb temàtica legal. Aquesta situació es manté fins a la segona guerra mundial, ja que amb l’ocupació alemanya de Grècia es prohibeixen tots els enregistraments. Tot i això, els emigrants grecs dels Estats Units continuen amb els enregistraments amb temes il·lícits, apareixent, a més, una sèrie de nous estils de rebétiko propis dels emigrants grecs d’Estats Units amb diverses influències de la música popular americana.
Des de 1946 en endavant el rebétiko va aconseguir arribar al seu punt més àlgid, sent un dels majors exponents el compositor Vassilis Tsitsanis. La seva excessiva comercialització va donar lloc a noves regles. La gran quantitat d’enregistraments realitzats van afectar l’estil antic, alterant-ho i la qualitat va començar a disminuir.

Després de l’alliberament de Grècia pels aliats, la música rebétiko comença a aproximar-se a la música popular comercial i a aconseguir a un públic menys marginal i més ampli. Es considera que a mitjans dels anys 50, el rebétiko desapareix en la seva forma original i dóna pas a un tipus de cançó lleugera amb arrels rebètiques.
Comencen llavors a publicar-se estudis i antologies de música rebétiko, biografies de rebetes i nous enregistraments de temes clàssics. A partir de 1960 la seva comercialització i la fàcil obtenció de beneficis van suposar el començament d’una crisi social. L’economia va ressorgir juntament amb una classe mitjana forta. Els rebetes ja no existien com a grup social i com a conseqüència el rebétiko en estat pur va deixar de produir-se. Paral·lelament la temàtica del seu repertori abandona definitivament els temes marginals i se centra en l’amor i els problemes socials. Apareixen nous cantants com Sotiría Béllou o Stelios Kazantzidis que es fan molt populars.
Si a algú se li ha reconegut com la gran veu de la música grega, aquest és Stelios Kazantzidis, mobilitzador de masses que en els seus principis va ser torturat per tocar el buzúki, però que al moment de la seva mort en 2001, després d’una llarga malaltia de càncer, va ser enterrat amb honors d’estat.

El buzúki es va difondre enormement en tota la música popular i comercial grega, acceptat per grans compositors renovadors de la música grega com Míkis Theodorákis o Mános Chatzidákis que varen apropar aquesta música a la classe intel·lectual grega. Us proposem una cançó de Mános Chatzidákis:

Més tard Stávros Sharakos va adoptar el ritme i instruments, creant una nova forma de música popular elegant que va fer que el buzúki fos reconegut internacionalment com a símbol de Grècia.

 

Reflexions: la “mediterraneïtat” del rebétiko

Per poder considerar una música com a mediterrània s’han de valorar molts factors com per exemple la regió d’on prové, la veu, els instruments emprats, etc. En el cas del rebétiko està molt clar que podem definir la seva mediterraneïtat perquè no només forma part d’una regió que comparteix riba amb el Mediterrani sinó també perquè les ornamentacions, melismes i les característiques de la veu emprades comparteixen un nexe d’unió amb altres músiques del Mediterrani encara que estan definides totes elles amb estils ben diferents.
El rebétiko és l’estil de música amb el qual tota Grècia se sent identificada, sense importar l’edat o la classe social. El rebétiko representa avui dia l’ànima de Grècia i actualment aquesta música sense ser rebétika íntegrament, es nodreix d’ella i veus com les de Nana Mouskouri, Elefthería Arvanitáki, Haris Alexiou, Helena Paparizou o George Dalaras la fan conéixer.

Per sort la música rebétiko es segueix component i escoltat, reeditant discografies, gravant noves versions de les cançons més populars i interpretant-les a molts clubs de Grècia.

 

Fonts d’informació

Bibliografia:

– Rebética, la música del submundo, la pasión y el hachís de M.González Rincón (1988)
– Rembétika de M.Dubin (2001).

Com a complement d’aquestes fonts he emprat els següents blogs i pàgines web:
http://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_greco-turca_(1919-1922)
http://youtube.com
http://www.tvwiki.tv/wiki/Music_of_Greece
http://tsitsanis.gr
http://rebetikobiblio.blogspot.com
http://navegandoporgrecia.blogspot.com/2010/12/rembetika-la-m%C3%BAsica-de-los-desclasados.html
http://www.rebetiko.gr/en/history.php

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s