La nūba andalusí i el seu desenvolupament al Magreb

Daniel Ruiz i Patricia Romero

Esmuc 2014/2015

 

Abstract

Ens hem endinsat en aquest tema amb l’objectiu de mostrar la proximitat de dos continents, en alguns aspectes més llunyans, gràcies a la música i la seva capacitat d’integrar nous elements procedents de cultures externes. Parlem de les cultures àrab i andalusa, dues cultures molt properes territorialment que han estat en contacte directe, a causa de la dominació musulmana del territori de l’Al-Ándalus durant set segles (711 – 1492).

Com a element fonamental del treball, ens centrarem en la pràctica de la nuba i en la seva evolució des del territori andalusí cap a territoris del Magreb. Degut a aquestes migracions al llarg del temps, s’han anat originant canvis en les característiques originals de la nuba andalusí, segons si s’interpreten en una regió o una altra del territori Magrebí (Marroc, Tunísia, Algèria i Líbia).

Pel que fa a les fonts d’informació, ens fonamentarem principalment en La música andalusí en el Magreb de Mahmoud Guettat, en La música arábigo-andaluza de Christi en la Música andalusí de Julio Rabadán Bujalance i, finalment, en altres documents i articles que ens serviran de suport.

A continuació adjuntem un audiovisual sobre la música de la qual volem parlar.

1. Concepte i definició

La nuba és una mena de suite musical de gran forma del nord d’Àfrica en la que es succeeixen diversos moviments. Està escrita per a cor i conjunt instrumental, excepte a Algèria, on el que predomina és una veu solista i el cor el respon.

El terme significa “tornar, donar voltes”, i no el de torn o espera, que normalment se li atribueix. La raó per la qual s’utilitza aquest terme per a designar aquest tipus de suite musical, és perquè originalment existien 24 nubas, una per a cada hora del dia, de manera que posseïen un sentit rotatiu.

2. Història: orígens i evolució

En general, s’associa l’origen de la nuba al territori de l’Al-Àndalus i s’atribueix la seva creació al músic més celebrat de l’occident àrab, l’anomenat Ziryab (789 – 857). Aquest músic era possiblement de procedència persa i va viure i treballar en diverses regions, com Iran, Iraq o el nord d’Àfrica. Però és a l’Al-Àndalus on va viure durant més de trenta anys i on va assentar-se com a professor, compositor, cantant, poeta i llaütista. Sent considerat una figura de gran popularitat i importància a la cort, va fundar una escola musical a Córdoba durant el regnat de Abd-ar-Rahman II (822 – 825), considerada el primer conservatori europeu o del món islàmic. Fou allà on va crear un llaüt de cinc cordes per les aspiracions místiques tant apreciades per l’escola àrab tradicional i on va originar l’estructura primitiva de la nuba.

A més, Ziryab va ser una gran influència per a la música hispànica i és considerat el fundador de les tradicions musicals andalusines del nord d’Àfrica. Es diu que va crear un estil musical d’interpretació únic i influenciador i va escriure cançons que es van interpretar a la península Ibèrica durant generacions: les melodies orientals que va introduir esdevindrien la base de gran part de les músiques tradicionals posteriors d’almenys una part de la península Ibèrica.

Finalment, amb la conquesta d’Al-Àndalus per part de les corones de Castella i Aragó, es van produir progressives expulsions dels hispano-aràbics, també anomenats andalusins, cap el nord d’Àfrica. Això va provocar que les escoles que s’havien originat al sud de la península Ibèrica s’haguessin de restablir ara a la costa nord-africana. L’evolució d’aquesta música, doncs, comença en el fet de la seva dispersió territorial: mentre que a Espanya va evolucionar barrejada amb la tradició pròpia, al nord d’Àfrica va passar a convertir-se en música culta de saló.

3. Actualitat de la nuba

Actualment, la nuba és coneguda com la música clàssica aràbiga del nord d’Àfrica i és interpretada en els diferents territoris del Magreb: Algèria, Marroc, Líbia i Tuníssia.

union-magreb

Tot i que les diferents nubas actualment interpretades al Magreb parteixen d’una mateixa tradició, s’ha de considerar que no existeix una unitat estilística total entre elles, però sí que comparteixen una sèrie d’elements estructurals comuns.

3.1. Característiques

En uns orígens es tenia la idea de tetradivisió força arrelada, segons la qual els modes bàsics eren quatre, la nuba tenia quatre moviments o tenien quatre fórmules rítmiques. Aquesta divisió no s’utilitza en la pràctica de la nuba actualment, però sí en la seva teoria solament per part dels teòrics marroquins anomenats Chami, única zona on s’ha conservat aquesta concepció tetrapartida.

3.1.1. Estructura i ritme

Durant l’època de l’Al-Àndalus (Ziryab), les nuba estaven dividides en quatre moviments: una peça d’obertura nasid (himne); el basit (simple o lent); peces anomenades muharrakat (les mòbils), probablement per a la dansa; i els ahzay (cants). Forma precursora de la nuba actual.

A dins del Magreb, el repertori existent de nuba no és completament homogeni, ja que existeixen diferències i variacions estructurals entre els diferents països que el constitueixen.

Pel que fa al Marroc la nuba comprèn cinc fases rítmiques principals molt estructurades precedides per un preludi amb cinc fases rítmiques menys estructurades i més lliures. Per tant, l’estructura de la nuba marroquí quedaria de la següent manera:

Part introductòria

– Mesaliyya kubra (preludi instrumental)

– Mesaliyya sugra (preludi instrumental)

– Insad tab ‘al-nagam (preludi vocal)

– Bugya (peça instrumental)

– Tusiyya de la nuba (obertura instrumental)

Part essencial

– basît

– qâ’im wa nisf

– bitâyhî

– dary

– quddâm.

Cadascun d’aquests cicles vocals de la part essencial estan constituïts en un nombre variable de cants enriquits amb peces instrumentals i vocals:

– Tasdira (inici del cant)

– Sana’at muwassahat (ritme lent)

– Qantarat al-‘ula i Qantara taniyya (transicions)

– Insirafat (cants de moviment cada cop més ràpid)

– Qafl (cant final molt viu) A continuació, en els següents exemples musicals, podreu escoltar una nuba amb totes les seves fases rítmiques.

3.1.2. Modes

L’arbre modal de la nuba està format per cinc modes o tab’ fonamentals i vint-i-un derivats, els quals constitueixen els vint-i-sis modes necessaris per a interpretar una nuba completa al Marroc. Els esmentats modes són els que presentem a continuació, tots basats en escales diatòniques i no contenen microintèrvals:

– Dayl (més set modes derivats)

– Maya ( més cinc modes derivats)

– Zaydan (més sis derivats)

– Mazmun (més tres derivats)

– Garibat al-muharrara (sense derivats)

A més, hi ha que tenir en compte que cadascun d’aquests modes, juntament amb els textos poètics de la nuba que els acompanyen, evoquen un determinat sentiment i estat d’ànim, de manera que s’han d’interpretar en un moment específic del dia.

3.1.3. Instrumentació

L’agrupació musical es composa normalment dels següents instruments i varia segons el territori, com podreu observar en la imatge posterior.

  • Munsid (cantant solista)

munsid

  • Tar o bandir (pandereta circular)

LE TAR

  • Darbuka (tambor en forma de cubilet)

darbuka

  • Rebab (cordòfon típic magrebí de dues cordes)

rababand

  • Ud (llaüt de quatre cordes)

oudk

  • Nay / yuwwaq (flauta travessera)

nay

  • Gayta / zokra (aeròfon de la família de l’oboè)

www.resimmax.com_zurna

  • Qanun (cítara)

qanun

  • Ud sarqi (llaüt de cinc o sis cordes)

sarquiç

  • Kamanyas (tipus de violí o viola)

Disposició dels instruments de la Nuba, segons el país.
Disposició dels instruments de la Nuba, segons el país.

Actualment s’han anat afegint instruments i veus a l’orquestra moderna, els quals cada vegada poden ser més incompatibles amb la tradició d’aquest tipus de repertori.

4. Diferències entre els territoris del Magreb

Com hem comentat anteriorment, les nuba presenten diferències notables entre els diferents països que constitueixen el Magreb. Una diferència considerable la podem veure en l’estructura. D’una banda, a Argèlia, tornem a tenir una part introductòria i una part essencial de la nuba, però les peces que la formen no són les mateixes: en la part essencial s’introdueix un kursi (breu introducció musical) en els quatre primers cicles vocals, mentre que l’últim cicle s’executa sense estar precedit d’un kursi. Així mateix, hem de tenir en compte que els ritmes que conformen cadascun d’aquests cinc cicles vocals també són diferents.

D’altra banda, a Tunísia, les fases de la nuba es troben ara dividides en dues fases segons la seva mètrica: la primera, on trobem els dos primers cicles vocals, és de ritme binari, i la segona, on trobem els tres cicles vocals restants per a completar una nuba són de ritme ternari i més vius.

Pel que fa a la nuba de Líbia, pren el nom de la primera dajla (un hemistiqui inicial del poema cantat), i no del tab’ o mode fonamental, com sí es fa als territoris anteriorment esmentats. A més, aquí podem trobar dos tipus de nuba (masaddar o barwal), segons la seva estructura interna i fases rítmiques que la composen.

Finalment, cal tenir en compte que un altre punt on es troben diferències considerables són els modes utilitzats: els modes derivats Raml al-maya Rasd, per exemple, a Tunísia tenen diferent tònica que al Marroc i Argèlia.

5. Conclusions

Partint de l’originalitat d’una cultura preexistent, al Magreb i a l’Al-Àndalus s’ha creat una important tradició artística que pot emmarcar-se en un patrimoni arabigo-musulmà molt ampli. 

Com hem pogut observar, la nuba és un dels pilars de l’univers musical andalusí-magrebí, i té un paper preponderant en la música gràcies a les seves característiques, mencionades anteriorment.

A través del naixement i evolució posterior de la nuba, podem considerar que realment es tracta d’un element cohesiu, el qual ha servit de llaç d’unió, no només entre dues regions geogràfiques diferents, sinó també entre dos continents separats territorialment per les aigües del Mediterrani, però no cultural o socialment. D’aquesta manera, això ens recorda que no hem d’oblidar que la música no és quelcom aïllat, sinó que, contràriament, es nodreix dels diferents elements culturals i socials dels territoris que l’envolten, integrant-los com a característiques pròpies.

Gràcies a les tradicions locals, determinades per la situació ètnica, cultural i social dins la gran comunitat àrab, ambdues cultures comparteixen una imaginació popular fèrtil i sensible a tot element nou, coexistint en harmonia i en continu desenvolupament. En definitiva, podem afirmar sense cap mena de dubte que el fenomen musical actua com a nexe entre els diferents espais i temps.

6. Bibliografia

  • AYDOUN, A. Musiques du Maroc. Casablanca: Éditions Eddif, 1992.

  • GUETTAT, Mahmoud. La música andalusí en el Magreb. Sevilla: Fundación El Monte, 1999. ISBN 84-87062-89-6.

  • POCHÉ, Christian. La música arábigo-andaluza. Madrid: Ediciones Akal, 1997.

  • RABADÁN BUJALANCE, Julio. Música andalusí. Madrid: Editorial Club Universitario, 2012.

  • TOUMA, Habib Hassan. The music of the Arabs. Portland and Cambridge: Amadeus Press, 2003.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s