Victor Launes Molón

Esmuc 2014-2015

 

1. Introducció

El meu treball sorgeix de la reflexió feta quan a classe vam parlar de la identitat de la Mediterrània i de la seva música. Vam parlar de qüestions d’estils musicals i vaig pensar que, més enllà d’això, hi hauria elements tímbrics que es repeteixen degut a la gran influència que hi ha entre les diferents localitzacions.

Pensant en el nostre país, vaig trobar que un instrument molt propi de la cultura tradicional catalana és el flabiol, el qual trobem en combinació amb el tamborí. A partir d’aquí, vaig iniciar la recerca i vaig trobar que aquesta combinació no només es dóna a Catalunya, sinó que a altres indrets de la Mediterrània també, tot i que no amb els mateixos instruments.

Segons Montagu (1997), la combinació flauta i tambor en mans del mateix músic és una creació europea del s. XIII que es produeix per raons desconegudes, degudes també segurament a una suma de circumstàncies. Aquest acoblament persisteix en la música culta interpretada a les corts fins al s. XVI. No és difícil suposar l’existència prèvia de la flauta, ni de la difusió per Europa dels tambors cilíndrics procedents del món musulmà. En un moment donat, l’instrument entra a la cort, a les capelles de música, i és aleshores quan apareix a les imatges i esdevé història. Els processos de desaparició d’aquesta combinació dependrà de la situació geogràfica i cultural de cada punt del món.

L’objectiu d’aquest treball és descobrir les variants de la combinació flauta i tambor arreu de la Mediterrània i quines són les diferències i similituds en els diferents contextos on podem trobar-les.  Per això estructuraré el treball amb una primera part de descripció dels instruments i una segona part on compararé els contextos i els instruments.

 

2. Descripció dels instruments i localització geogràfica, històrica i cultural

• Flabiol i tamborí (Catalunya)
  • Descripció breu
    • Flabiol
      És originari de Catalunya i a diferència dels altres casos, és una flauta de 5 forats, i per tant, la producció dels sons no es produeix per harmònics, sinó tapant i destapant els forats. Està afinat en FA i actualment té un registre de dues octaves i mitja, tot i que no sempre ha sigut així.
    • Tamborí
      És un membranòfon cilíndric i té diferents mides segons els usos. El de cobla és molt petit i fa uns 8 o 9cm de diàmetre i de llargada. En el món de la música tradicional és més gran i trobem també bombos i caixes.
  • Context (geogràfic, històric i cultural)
    La paraula flabiol apareix al 1375, però no es pot demostrar que anés associat al tamborí encara, tot i que trobem també al segle XIV les primeres representacions d’una persona tocant la flauta-amb-tambor. A Catalunya no deixem de trobar referències fins a l’actualitat de la presència d’aquest instrument. Fins al segle XVII apareixien en ambients cultes, però després només el trobem en l’àmbit popular. A finals del XIX amb l’aparició de la sardana, el flabiol va ser dotat de claus per poder tocar més còmodament els cromatismes, i han existit els dos tipus fins avui.

Jordi Galobat, flabiolaire de la cobla Lluïsos de Taradell

• Chiflo i salterio (Aragó)
  • Decripció breu
    • Chiflo
      El chiflo és una flauta de fusta amb tres forats, amb un paravent metàl·lic. Mesura 43 cm de llargada i l’amplada es va fent més estreta, dels 3 als 2 cm. Es toca amb la mà dreta, lligat al canell, i l’escala que produeix consta de 6 notes.
    • Salterio
      Conegut amb altres noms com, per exemple, tambourin de Béarn, és considerat un cordòfon. Té una forma trapezoïdal i simètrica, i està format de 6 cordes que s’afinen amb unes clavilles situades a la part superior de l’instrument. Es subjecta verticalment a l’avantbraç i s’assegura lligant-lo amb una o dues corretges. Es toca amb la mà esquerra, i es fa colpejant les cordes amb una baqueta llarga i prima, d’uns 40 cm.
  • Context (geogràfic, històric i cultural)
    Les primeres dades que trobem d’aquesta combinació es remunta a l’època del Renaixement, i s’utilitzava com a acompanyament de les danses renaixentistes. Així, al llarg dels segles el seu ús ha anat evolucionat, però sempre ha mantingut la seva funció al voltant de les danses. Actualment es toca al nord-oest de la província d’Osca i a la vall d’Ossau, a la regió francesa de Béarn.

Pepin Banzo tocant el chiflo i salterio

 

• Flaüta i tambor (Pitiüses)
  • Decripció breu
    • Flaüta
      És una flauta de tres forats, dos al davant i un al darrere, d’uns 50 cm de llargada i està feta de fusta de baladre. La construcció s’ha mantingut molt artesanal i l’instrument no ha patit modificacions amb el pas del temps. Està afinada en Sol, tot i que pot variar a notes properes, i el mode també depèn de cada instrument, perquè el III grau és molt baix.
    • Tambor
      És un membranòfon d’uns 20cm de diàmetre i uns 20 d’alçada, fet amb una soca de pi. Les pells són de cabrit i té dos brunyidors (bordons), la baqueta s’anomena tocador.
  • Context (geogràfic, històric i cultural)
    L’instrument està vinculat exclusivament al món masculí i els sonadors són triats per la seva curiositat i habilitat per sonar la flaüta. El sonador contava de gran prestigi perquè era imprescindible en els actes socials. El tipus de repertori és molt variat i va des de gaites, que són sonades pensades per al gaudi musical, peces religioses, assignades a l’ordinari o al propi de la missa. Les sonades de ball corresponen a les dues maneres de ballar, la llarga i la curta.

Taller de flaüta i tambor

 

• Flauta rociera i tamborcil (Andalusia)
  • Decripció breu
    • Flauta rociera
      La flauta rociera, també coneguda com a pito rociero o gaita andalusa, és una flauta de tres forats que es toca amb la mà esquerra. El material inicial era la canya, però ha anat evolucionant i ha arribat a fer-se de fibra de carboni, tot i que el material més utilitzat és la fusta. És una de les flautes de tres forats més estretes, i és per això que el seu registre és agut.
    • Tamboril
      El tamboril o tambor rociero és un dels tambors més grans emprats en aquesta combinació flauta-amb-tambor, i per això el seu so és greu. El cos és d’uns 80 cm d’alt i 50 de diàmetre, i està fet d’una xapa de fusta on trobem, a cada extrem, dos aros que subjecten les membranes. Al voltant del cos, trobem unes cordes que fan de tensors i, tradicionalment, té el cos pintat amb tres franges, corresponents als colors de la bandera local.
  • Context (geogràfic, històric i cultural)
    Ja es té consciència d’aquesta combinació d’instruments al s. XIII, en el moment de la reconquesta cristiana de la província de Huelva. Així doncs, el seu caràcter religiós s’ha mantingut al llarg dels anys i, actualment, s’utilitza normalment en festivitats religioses com poden ser les romeries o les festes patronals, on s’empra com a acompanyament de les danses als descansos dels Camins del Rocio.

 Emilio «Tamborilero»

 

• Galoubet i tambourin (Provença)
  • Decripció breu
    • Galoubet
      Original de Provença (Edat Mitjana), el galoubet és una flauta de tres forats. Està fet de fusta i és d’uns 30 cm de llargada, de forma cilíndrica. Els forats es distribueixen dos davant i un darrera. Afinat en Re.
    • Tambourin
      També conegut com a tambourin provençal, el tambourin és un membranòfon amb un llarg cos cilíndric, de 70 cm aproximadament, i amb una amplada d’uns 35 cm. El ritme que fa és normalment simple, colpejant amb una petita baqueta i acompanyant sempre el galoubet.
  • Context (geogràfic, històric i cultural)
    Aquesta combinació es troba per primera vegada al segle XV, i és originària de Provença. La seva funció principal era la d’acompanyar les danses folklòriques, tot i que després els podem trobar en algunes escenes de les òperes franceses del s. XVIII.

Maurice Guis

 

• Sulittu i tamburinu (Sardenya)
  • Decripció breu
    • Sulittu
      El sulittu és una flauta de tres forats molt llarga i prima: entre 52,3 i 54,4 cm i un diàmetre de 1,2 a 1,5. Està feta de fusta i els forats estan tocant el final de l’instrument. Aquests forats estan disposats dos davant i un darrera, produint fins a 17 sons diferents.
    • Tamburinu
      El tamburinu és de dimensions petites, i està fet amb dues planxes de fusta apilades i subjectades amb claus. Les dues pells estan subjectades amb dos aros de metall i es tensen amb unes cordes de cuir en forma d’”Y” que permeten variar la tensió.
  • Context (geogràfic, històric i cultural)
    Se sap que aquesta combinació no és originària de l’illa, sinó que la van importar els governadors ibèrics, i és per això que conserva grans similituds amb la combinació trobada a les Illes Balears. Tot i que actualment ha desaparegut per complert a Sardenya, se sap que va ser un instrument important per acompanyar les danses i alguns actes litúrgics gràcies a l’iconografia que ens queda.

Sulittu i tamburinu

 

3- Conclusions

Com ja he dit al principi d’aquesta entrada, la combinació flauta i tambor és una creació europea del s. XIII. No es coneix el punt d’origen concret o si aparareix a diferents zones geogràfiques alhora i tampoc què fa que aquests dos instruments siguin interpretats per un sol instrumentista. Sabem, però, que aquesta combinació s’empra per acompanyar les danses populars i alguns rituals religiosos, i és a partir que entra als ambients aristocràtics, cap al s. XIV-XV, que comença a aparèixer a les imatges i, per tant, comença a expandir-se.

Amb l’arribada del Renaixement i el Barroc, i l’aparació d’instruments més “refinats”, la combinació flauta i tambor queda desplaçada de la Cort i torna a l’àmbit popular, que no podem oblidar que era el grup social més nombrós i, alhora, menys considerat fins a mitjans del s. XX. La combinació flauta i tambor va anar en decadència, reclosa als àmbits populars, i una explicació possible és el canvi de vida, com a conseqüència de la industralització. Tot i així, sembla ser que en els últims 30-40 anys hi ha una voluntat de recuperar i de no deixar perdre les tradicions arrelades a cada territori, i és per aquest motiu que en algunes zones podem tornar a trobar aquesta combinació acompanyant balls, actes socials, actes litúrgics, etc.

Tot i així, s’ha de destacar el cas del flabiol a Catalunya, que difereix de les tendències que han tingut els altres instruments. El fet que hagi anat evolucionant, canviant la seva anatomia per adaptar-se a les necessitats musicals de cada moment, ha fet que no es perdi en cap moment de la història, i que actualment tingui un paper fonamental en la tradició musical catalana.

Hem vist que una de les característiques comunes a totes les flautes i tambors que s’utilitzaven en aquesta combinació és que, originalment, són uns instruments molt artesanals, fàcils i econòmics de construir, ja que s’adapten als materials i possibilitats de cada zona. El fet que cadascú pogués construir el seu propi instrument, implica que les característiques sonores són diferents per cadascun, la qual cosa fa que sigui molt complicat agrupar-los.

La voluntat de recuperar la flauta i tambor com a element propi i distintiu de cada territori fa que poc a poc en tornem a veure i en tornem a sentir parlar. Aquesta recuperació afavoreix la identificació d’un col·lectiu amb una música, un instrument i una tradició concreta que, en aquest cas, gira al voltant de la Mediterrània. És per això que, com a conclusió final, penso que quan parlem de música de la Mediterrània també ens estem referint als aspectes que tracto en aquest treball, ja que serveix com a «etiqueta» per a associar uns instruments determinats a un col·lectiu concret.

 

4 – Bibliografia

• ANGIONI, G. Sonos: Strumenti Della Musica Popolare Sarda. Illisso Ed., 1994
• FERRÉ I PUIG, G.  La flauta i tambor a la música ètnica catalana. Recerca musicològica, ISSN 0211-6391, Nº. 6-7, 1986, pàgs. 173-233 DOI:(Revista)
• LEON, J. Mètode bàsic per a l’estudi del flabiol i tamborí. Barcelona, 2003. Dínsic [Vol. I, Conceptes generals i Vol. II, Apèndix]
• MITJANS, R. i SOLER, T. El flabiol dels flabiolaires. Ed. Alta Fulla, Alta Fulla, 2001
• SADIE, S. (Editor) The New Grove dictionary of music and musicians. MacMillan, 2001.
• GARLAND The Garland encyclopedia of world music. 1998-2002

Planes web:

• Aragó
• Espanya
• Arreu del món