Ester Castelló.
Esmuc 2013/2014
Ens situem?
Una altra manifestació de la música de la Mediterrània és el cant religiós de l’església ortodoxa. Aquest prové de l’antiga Bizanci, i encara de més lluny en el temps, com ara veurem, i s’estén cap a Grècia i els països eslaus, fins arribar a totes les esglésies ortodoxes d’arreu del món.
En el límit entre Europa i Àsia, trobem Istanbul, a Turquía. Aquesta és l’antiga Constantinoble, on va néixer Kassia, capital de l’imperi Bizantí. En contacte amb el mar de Màrmara, es troba a la part oriental de la Mediterrània.
Cercant l’origen d’aquests cants:
Gairebé totes les religions utilitzen la repetició de textos sagrats en els seus ritus i oficis. Aquestes, però, són repeticions sonores, amb una melodia que ajuda a recordar les paraules, i amb un ritme lliure, que segueix el ritme de les síl·labes. En realitat no sabem com sonava aquella música, però sembla ser que la música bizantina adherida a la tradició dels primers cristians, consistia en una sola melodia de tipus vocal, sense acompanyament instrumental. A aquest tipus de monodia se l’anomena cant pla. El seu origen sembla venir de la salmodia dels antics egipcis i palestins, que vivien al desert en comunitats, i per altra banda, també de les cerimònies que es realitzaven en els centres urbans.
Durant els segles IV al VI, en els monestirs dels deserts, els salms eren cantats per un solista que entonava els versos poc a poc i en veu alta. Els monjos s’asseien al terra o en petits tamborets, on escoltaven i meditaven les paraules que “sonaven”. No els preocupava gaire si els salms eren apropiats a l’hora del dia en que es cantaven, sinó que els seguien en ordre numèric; tampoc donaven gaire importància a les cerimònies, sinó que es centraven fonamentalment en la meditació. En les ciutats, en canvi, trobem que en les catedrals sí que precisaven més el moment en què es cantava cada salm, segons el significat del seu contingut, i els oficis eren més cerimonials, encenent espelmes i oferint encens. A més, els cants no eren cantats només per un solista, sinó que es combinava amb un grup de persones, amb la idea de que fos una celebració comunitària, més que una meditació individual.
En el primer mil·lenni del cristianisme, gairebé no trobem fonts escrites d’aquests cants, ja que es basaven en l’oralitat. Però varen ser els propis monjos els que varen composar els primers himnes, i els que varen crear un sofisticat sistema de notació per a preservar-los, i per ajudar a recordar-los.
Ho varen fer a través de neumes, a partir del segle IX, i amb ells indicaven si la melodia era ascendent o descendent. No va ser, però, fins al segle XII que els neumes van representar notes específiques i una certa manera de cantar. El sistema de notació va permetre que les melodies es transmetessin a altres llocs de tradicions diferents, però com a part negativa, trobem la fixació i rigidesa d’una música que durant nou segles va gaudir de la improvisació i l’espontaneïtat en les pregàries. De vegades, la composició consistia simplement en arranjar, ajustar i estilitzar antigues melodies que ja existien. Altres, partien de la seva pròpia ploma, escrivint himnes, però sempre seguint les característiques d’aquesta música. Alguns compositors preferien quedar-se en l’anonimat. Tanmateix, ens han arribat alguns noms, molts de compositors masculins, però només sis de femenins: Gregoris, Martha, Theodosia, Thecla, Kassia i Palaiologina. La fama de Kassia era tal, que superava a la resta d’himnodistes i escriptors del seu temps.
Però, qui era Kassia?
Kassia va néixer entre els anys 805-810, a Constantinobla, en una família aristocràtica. Alguns cronistes de l’època, ens diuen que va participar en l’event on l’emperador Theophilus havia de triar esposa. En aquest, les dones de l’aristocràcia convidades, li eren mostrades, quedant ell sorprès per la bellesa de Kassia. Així que se li acostà i li digué: “_Per una dona es va estendre la perdició al món”, referint-se al pecat en el que Eva caigué. Al que ella respongué: “Però per una dona s’encarnà lo més gran del món”, referint-se a l’encarnació de Crist per la Verge Maria. Theophilos, amb l’orgull ferit per aquesta resposta, declinà la seva elecció cap a una altra dona, Theodora, que va esdevenir l’emperadriu.
Kassia, més tard, l’any 843, va fundar un convent a l’oest de Constantinoble, del que va esdevenir la seva primera abadessa. Des d’allí va tenir molta relació amb el monestir proper de Stoudious, que va jugar un paper important en la reedició de llibres litúrgics bizantins durant els segles IX i X.
La seva obra:
A ella se li atribueixen 49 himnes religiosos i 261 versos profans, en forma d’epigrames i versos gnòmics o, dit d’una altra manera, frases moralitzants, i els podem trobar en nombrosos manuscrits dels segles XI fins al XVI. El reconeixement de Kassia com a poetessa, va arribar a través de l’himne que porta per títol la primera línia del seu vers “Senyor, aquella que va caure en molts pecats”, que a través dels temps, en l’església ortodoxa, s’ha conegut com “El tropari de Kassia”.
El Tropari de Kassia:
Aquest tropari ha arribat als nostres dies, gràcies a la seva pràctica musical, el Dimecres Sant. Bé, en realitat pertanyeria a l’ofici de maitines del Dijous Sant, però ja que era una pràctica llarga i a la que acudia molta gent, era més factible realitzar-la el dimecres a la tarda. El seu contingut l’ubica en aquest dia, ja que és un himne que mou a la penitència.
Aquest himne ens parla de la compunció que mostra la “dona que va caure en molts pecats”, mostrant-nos la figura de Maria Magdalena, però sense dir-ne mai el nom, quan va ungir a Jesús uns dies abans de la seva mort, i li va netejar els peus, eixugant-los amb els seus cabells. El fet de no dir el seu nom, fa que no ens parli només d’un fet històric que trobem en la Bíblia com la unció de Betania, – Lluc 7, 36-50 – sinó que pretén que cadascú, home o dona, pugui veure’s en la mateixa situació, i com es pot passar de “la nit” dels pecats, a la misericòrdia de la salvació, que seria el tema principal de la Setmana Santa.
Us presento la versió en català que n’he fet, des d’algunes traduccions en anglès. S’ha de tenir en compte, però, que la versió original, és en grec, i la podeu trobar escrita, clicant aquí. Si, mentre, la voleu escoltar i veure, en la versió de Petros Gaitanos, cliqueu aquí.
Senyor, una dona que caigué en molts pecats,
Reconeixent la Vostra Divinitat,
Va prendre l’ofici de portador de mirra.
Amb un dol profund portà davant teu oli fragant,
abans de la vostra sepultura; plorant:
“Ai de mi! La nit és sobre meu,
fibló de la incontinència, eros del pecat ombrívol i sense lluna.
Rep les fonts de les meves llàgrimes,
Oh Tu, que reculls les aigües dels oceans en forma de núvols.
Inclina’t als laments del meu cor,
Oh Tu, que inclinares els cels sota la Teva inefable condescendència.
Besaré i abraçaré els teus peus immaculats
I els eixugaré amb els flocs dels meus cabells;
Aquells peus dels que Eva n’escoltà el so en el crepuscle del paradís
I s’ocultà en la por.
Salvador de les ànimes, que recomptaràs els meus pecats
en les profunditats del Teu Judici.
No t’oblidis de la teva serventa,
O Vos, misericòrdia infinita!
Característiques:
L’escriptura del text, és plena de metàfores. Pel que fa a la música, quan l’escoltem, ens pot recordar més a música islàmica que no pas cristiana: la presència de l’interval de segona augmentada o els ornaments melismàtics a distància de semitò. Tanmateix, escrivien seguint el sistema modal de l’octoechos grec, consistent en vuit modes diferents, quatre d’autèntics i els seus relatius plagals, en que cadascun era adient per a un tipus de text o un altre, segons allò que volia expressar. D’aquest sistema també varen beure les melodies cristianes medievals d’occident, resultant-ne, però, algunes variacions.
Hi trobem també una diferència en la forma, pel que fa a on situen la doxologia, o dit d’una altra manera, el que coneixem nosaltres com a Gloriapatri, ja que en l’esglèsia cristiana d’occident sempre es canta al final, i en l’ortodoxa, es canta al principi.
Una diferència en la interpretació que es fa avui dia del cant pla d’occident i d’orient, és que a occident és realment “pla”, intentant no fer gaire vibrato amb la veu, mentre que a l’orient sembla que aquest és un recurs que s’aprofita al màxim, sobretot en les veus masculines.
La llengua dels textos també canvia, ja que a la part oriental són en grec, i a l’occidental es canta en llatí.
Una característica dels cants ortodoxes que també és fàcil d’apreciar, és l’acompanyament de la melodia per una veu més greu, en forma de pedal, anomenat ison, o isocràtima. Etimològicament, ison significa “igual”, mentre que cràtima significa adherència o fixació; llavors isocràtima vindria a significar “mantenir el mateix so”.
Una altra característica d’aquesta música, és que no es pot acompanyar amb instruments, ja que es consideraven impurs. Era només en la veu que trobaven la puresa.
La seva notació:
El seu manuscrit, amb escriptura neumàtica situada sobre les síl·labes, ens indica bàsicament les relacions entre els diversos sons, i són els encarregats de donar l’entonació i l’expressió al text. No hi trobem cap escriptura diastemàtica, que ens indiqui les notes que s’han de cantar, sinó que la melodia s’aprenia d’oïda, i el manuscrit servia simplement de guia. Llavors, cada cantant en feia la seva versió, seguint la inspiració del moment, afegint els ornaments que sentia més adients. Per això trobem tantes versions diferents del mateix himne, amb durades tant diverses.
La següent que proposem és una versió que s’ha fet en anglès, de la que es pot trobar la seva partitura. Per escoltar-la, cliqueu aquí. Com podreu comprovar, se sent bastant moderna, i la veu és molt més estilitzada. Potser també pel fet de ser cantada per una dona. Podeu veure la partitura en notació moderna clicant aquí.
Els cantants de l’església ortodoxa:
Com ens indica Dimitri Conomos, musicòleg bizantí, el fet d’esdevenir cantant en l’església ortodoxa, no és una qüestió merament musical, sinó que és una professió sagrada que requereix una fe forta, una gran modèstia i un gran sentit d’integritat. Aquesta ha de sorgir per vocació. Els cantants no han d’esperar felicitacions dels altres, ja que cantant els fa un favor. Fins i tot, aquell que ensenya a cantar ho ha de fer amb l’exemple de la pròpia vida, i aquell que rep l’ensenyament ho ha de fer amb total humilitat, sense cap mena d’ambició. També ens remarca que la música no és la finalitat en si mateixa, sinó que l’important és acompanyar al text per a fer-lo més audible i que porti a la reflexió.
Conclusió:
Tanmateix, la música de Santa Kassia s’estén des de llavors fins als nostres dies, a través de la Mediterrània, cap a Grècia i fins a les esglésies ortodoxes d’arreu del món, perdurant gràcies a la seva bellesa, al seu manuscrit, a la memòria de les persones, i a la voluntat de tots aquells que veuen en aquesta música una manera més profunda de pregar.
Bibliografia:
- CONOMOS, Dimitri. Early Christian and Byzantine music: history and performance.
- PANAGOPOULOS, Spyros. Kassia: A female hymnographer of the 9th century
Proceedings of the 1st International Conference of the ASBMH.
http://www.asbmh.pitt.edu/page12/Panagopoulos.pdf
- Música Bizantina:
http://es.wikipedia.org/wiki/M%C3%BAsica_bizantina
- KAZAN, Basil: Hymn of Kassiani the nun.
és mediterrani 