La música sefardí al Mediterrani

Melodi Roig Escutia

Esmuc 2013/2014

 

 

1.-Abstract

En aquest treball el que es pretén és examinar i analitzar la evolució de la cultura sefardí, concretament de la música, per els diferents llocs on es va establir després de la seua expulsió.
Els sefardis són els descendents dels jueus que van viure a España fins la seua expulsió al 1492, i per tant estan lligats a la cultura hispànica mitjançant la llengua i la tradició. Els expulsats van emigrar al Nord d’Àfrica o a alguns països d’Europa com el sur de França, Italia o Portugal.
La música sefardí naix a través dels jueus espanyols que adapten cançons populars i fan una fusió de la música àrab i cristiana. Aquesta fusió va donar com a resultat cançons amb una rítmica oriental, però cantades en llengua castellana. La temàtica d’aquestes normalment era amorosa, encara que existeixen altres temes com les cançons de bressol o de boda.
Els sefardis expulsats es van expandir per distints llocs del Mediterrani, portant la seua cultura allà on anaven, però aquells que es van allunyar més d’Espanya es van anar orientalitzant més que aquells que es van quedar més a prop.
Amb aquest treball la meua pretensió és estudiar com ha anat evolucionant esta cultura pels diferents llocs del Mediterrani fins l’actualitat, i quines són les seves característiques.

2.- La música com a identitat
En els distints moments de la vida del poble jueu sempre està present la música. A dintre de la cultura sefardí, com en altres cultures, és la dona la que transmet la tradició musical de forma oral a la següent generació, és aquella que canta als seus les cançons que va escoltar de la seua mare o de la seua àvia, mentre que per als homes es reserva la exclusivitat a dintre del cant litúrgic, en el qual la dona no participa.
Així és com surgeix el repertori que avui en dia coneixem com música sefardí, que s’ha anat creant i recreant al llarg dels segles, per a servir d’expressió musical a tot un poble.

3. La veu
La veu és un instrument que permet expressar tant la melodia com el text, i per això és un mitjà perfecte per a la transmissió oral d’una tradició musical. En la música sefardí s’utilitzen els registres aguts de la tesitura vocal i els cantants normalment improvisen la ornamentació en una vocal sobre un ritme lliure. És un cant individual ja que a l’estar carregat de melismes, amb llibertats rítmiques, dificulta molt el cant grupal. El romanç sefardí és fonamentalment monòdic.
Les melodies sefardís són en general purament sil•làbiques, és a dir, una nota per cada síl•laba (característica comú a tota la música oriental), però també amb una abundant ornamentació i flexibilitat melòdica. Aquestes melodies es mouen a dintre del sistema modal: major, menor i antics modes medievals (especialment les cançons de la tradició nord africana) i tenen influències notables del Sistema de Makames (àrabig-turc) les d’origen oriental. És en l’expressió modal, on trobem una de les grans diferències entre les melodies que provenen de zones diferents.
En quant al ritme, podem diferenciar les melodies d’origen oriental, que tenen llibertat rítmica i que permeteixen la improvisació i ornamentació, i les de la tradició nord africana en les quals la melodia es desenvolupa en esquemes fixos. de ritmes binaris i ternaris. Amb la utilització d’aquests ritmes alternats, dóna la sensació de ser un ritme coix (aksak, en turc).

4. Els instruments
A l’igual que amb el llenguatge, la incorporació d’instruments a la música sefardí té a veure amb el lloc d’assentament de les distintes comunitats. Depén del lloc i de la seua respectiva cultura, s’han incorporat instruments més occidentals o orientals.
Els sefardís es van expandir en un principi pels països del Mediterrani, especialment els del Nord d’Àfrica, fugint de la conversió obligatòria i de la persecució constant contra les seues costums i pertenències. Aquesta expansió va permetre que alguns instruments de percussió com la derbuka o dumbek; bandir o bendere; daf; cymbals; també alguns instruments de corda com el oud; katun; kemanya; o de vent com el nay i l’antic shofar passaren a formar part del material instrumental del que disponien per a interpretar la seua música i acompanyar els seus cantants.

5. Repertori: gèneres i la seva funció social
Com hem dit anteriorment, avui en dia els sefardis estan dispersos per diferents parts del món, però sense dubte, la seva gran majoria ha arribat eventualment a Israel, establint-se en distintes ciutats i barrejant-se amb jueus d’altres origens, però en general conservant les seves costums, la seva llengua i la seva música.
Existeixen tres gèneres poètica-musicals que constitueixen el repertori sefardí: els romanços, les coples i la lírica. Aquests tres gèneres es defineixen i es diferencien uns dels altres pels temes dels seus textos, per la seva estructura poètica-musical, pel seu mode d’execució i per la seva funció social. En aquest treball ens ocuparem de les cançons d’acord amb les categories funcionals relacionades amb els grans cicles: el cicle de la vida i el cicle anual. Cada una d’aquestes funcions en la vida de l’individu i de la societat sefardí poseeix un repertori especific, del qual presentaré alguns exemples amb la transcripció del text i de la música.

5.1 .Repertori tradicional del cicle de la vida
El repertori musical del cicle de la vida està articulat amb aquelles ceremònies que esdeven al llarg del transcurs de la vida i marquen clarament els diferents canvis que hi van succeïnt i a la seva pertenència a la comunitat. Cada una d’aquestes cerimònies tenen les seves pròpies cançons, que poden perteneixer als tres gèneres poètic-musicals del repertori sefardí (la majoria cançons líriques i coples).
Naixement
Les cançons del cicle de la vida relacionades amb el naixement estan íntimament lligades a la cerimònia de circunscissió del nen als seus 8 dies de vida. Aquest fet marca la entrada del nen a la comunitat, formant part del seu poble. Les cançons que es relacionen amb el naixement es denominen canticas o cantes de parida, seent la “parida” la mare i “parit” el pare. Probablement la cantica de parida dels sefardís d’Orient més coneguda és la que exposarem a continuació. Es tracta d’una copla estructurada en estrofes de tercets, cantats amb una estrofa musical de forma ABB; entre les estrofes s’intercal•la un estribillo que es canta amb una melodia molt rica en melismes.

Oh, qué mueve meses travatés d’estrechura,
Vos nació un hijo de cara de luna,
Viva la parida con su creatura.
Ya es, ya es buen simán
De esta alegría.
Bendicho el que mos allegó
A ver este dia
Cuando la cumadre dice: dále, dále,
Dice la parida: ah Dio, escapadme,
Dice la su gente: amén, amén, amén.
Ya es; ya es…
Ya viene el parido con sus convidasos
Ya trae en la man cinta y buen pescado,
Y en la otra mano resta de ducados.
Ya es, ya es…

Boda
El repertori de cançons de boda és sense dubte el més ric del repertori sefardí, tant entre els sefardís d’Orient com entre els del Marroc.
Un dia molt especial entre els sefardís de Salònica era el dia del rentat de la llana, quan les dones de la familia de la núvia i les seves amigues es reunien per a rentar i secar la llana per als matalassos i coixins de la nova parella. Durant el treball, normalment cantaven un romanç del tema La tornada del marit, que resalta la importància de la fidelitat de la dona, i que comença amb un vers que concorda amb el treball que realitzaven: “Lavaba la blanca niña, lavaba y espandía”.

Lavaba la blanca niña,
Lavaba y espandía,
Con lágrimas la lavaba,
Con sospiros la espandía.
Por ahí pasó un caballero,
Un copo de agua le demandó;
De lágrimas de sus ojos
Siete cantaricas le hinchó.
-¿Por qué lloras, mi siñora?
¿por qué lloras, qué tenías-
-Todos vienen de la guerra
Y al qu’ espero non hay venir.
Dáme siñal, mi siñora,
Siñal del vuestro marido.
Alto, alto es como el pino
Derecho como es al flecha,
Una barbica rubia tiene
Empezando a despuntar.
-Ya lo vide, mi siñora,
A la guerramatado’stá: dos cuchilladas
Hay dado en collar de su faqueta.
Tres palabricas me habló
Una hora antes que muriera:
Mujerica hermosa tengo,
Hijicos como es la estrella,
La otra es, mi señora,
Que me case yo con ella.
-Siete años lo asperí, siete,
Más que mujer de pacencia,
Si a los siete non veniera,
Bivda ella quedaría.
-Yo era el vuestro marido,
El que atornó de la guerra.
-Si tu eras mi marido,
Siñal de mi puerpo tenías.
-En tu pecho, el derecho,
Un lunarico tenías.
Se atomaron, se abesaron,
Y a echar se irían.

5.2. Repertori tradicional del cicle anual
En la tradició dels sefardís el repertori poètic-musical del cicle anual inclou, a més de la litúrgia cantada en hebreu a la sinagoga, una sèrie de cançons en hebreu-espanyol que s’entonen en les cases durant i al voltant de les dates de les festivitats. Part d’elles, són cançons líriques o canticas, altres són romanços, però la gran majoria perteneixen al gènere de les coples sefardís. Aquestes coples, poemes estròfics, han aparegut en fonts escrites i publicades en llibres especials, dels quals els homes llegien i cantaven els textos.

Tis’a be’Av
El nom d’aquest dia de dol és la data en el calendari hebreu, 9 dies en el mes de Av (Juliol o Agost), en la qual es commemora amb pregàries la destrucció del Temple de Jerusalem pels romans. El repertori hebreu-español d’aquest dia el constitueixen las endechas, repertori que inclou, a més de cançons que es refereixen explícitament al traumàtic succés, també las endechas que es canten al dol familiar.
L’exemple que es presenta ara és una copla en quartets amb vers de tornada. El seu text rememora la història, els motius i les llegendes que es van teixir al voltant de la destrucció del Temple de Jerusalem.

Oíd esta endicha
Que quema el corazón:
El galút de Yerusalayim
Y el horbán de Sión
Oyendo el Dio tantas averot,
Avoda zará y
Quinoty aragó
Todo se perdonaban
Con los gorbanot,
El gorbán del tamid
Como era la razón.
Después que el tamid
Nose hubo de hallar
A peso de oro
Para no comprar,
Subía un hazir
En su lugar;
Todo esto fue hecho
Con gran rebatición.
Luego, en aquel día
Que el tamid se cortó,
El horban del Bet Hamikdas
En el cielo se asetenció.
Luego el ángel Gabriel,
El Dios le llamó
Que tomara dos brasas
Y las echara en Sión.

Sabat
El Sabat o dissabte es dia sant per a tot hebreu; en aquest dia es deu d’abstindre’s de tot treball, inclús de engegar el foc, cuinar i viatjar desde la vespra i fins la tarda següent. És així que, fora de la pregària a la sinagoga, és el dissabte un dia de descans total, fins que apareixen al cel les tres primeres estrelles que marquen la fi del dissabte i el principi de la semana laboral; llavors es celebra la havdalá.

Buena semana mos dé el Dio,
Buena semana mos dé el Dio,
Alegres y sanos.
Para mis hijos bien decir,
Que me los deje el Dio vivir,
Buena semana.
Para fadar y cercusir,
Para poner los tefilim,
Buena semana mos dé el Dio,
Alegres y sanos
A nuestros padres bien honrar,
Para los novios alegrar,
Buena semana mos dé Dio
Alegres y sanos.
Nuestra torá venerar,
YeruSalaim ensalzar,
Buena semana.

 

Conclusió
Amb aquest treball he pretés donar una visió general del paper de la música a dintre de la comunitat sefardí. La importància de la veu, dels instruments, de la funció social i del tipus de repertori, és crucial per entendre de quina manera influeix la música en la vida d’aquestes persones.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s