Ivó Jordà

ESMUC 2012/2013

 

Aquest treball pretén ser una petita guia de les formacions tradicionals que es poden trobar al nostre país. Formacions més o menys definides pel que fa a nombre de músics i dels instruments que toquen. També acostumen a estar relacionades amb un repertori o funció contrets, elements que també s’especifiquen. Cal tenir en compte que és habitual trobar formacions diferents a les especificades aquí i també variacions de les que sí que apareixen. Aquest fet fa la música del nostre país més rica ja que viu en constant evolució.

Les he classificat en quatre grups:

–       formació mínima, normalment d’un sol músic que ell sol, per les característiques de l’instrument, ja pot desenvolupar diversos papers.

–       formació petita, de dos músics. Són formacions força corrents, on un fa paper de solista i l’altre d’acompanyant en la majoria de casos.

–       formació mitjana, a partir de tres músics i fins a uns sis. Són formacions, la majoria d’elles antigues, que amb pocs músics resolen les necessitats rítmico-harmòniques com ho podria fer una formació més gran, però amb els elements únicament imprescindibles. Són les més habituals actualment, ja que al ser pocs músics poden ajustar més el pressupost que formacions més grans.

–       formació gran, a partir de set músics. És més habitual trobar alguns modificacions, ja sigui per decisió pròpia o per necessitat, tot i que en el fons l’essència i finalitat de la formació sigui la mateixa.

MÍNIMA

Flabiol i tamborí

El flabiol i tamborí és tocat per un mateix músic, un flabiolaire, que toca alhora melodia i ritme, i així pot afrontar tot sol situacions que requereixen una sòlida base musical, com l’acompanyament de balls de gegants, balls de bastons i altres balls tradicionals. Sobre tot antigament, en alguns llocs, els flabiolaires s’encarregaven també d’acompanyar el ball de plaça, interpretant balls de parella propers a les modes del moment.

A més d’actuar en solitari, el flabiol i el tamborí també tenen un lloc destacat en formacions instrumentals que ja veurem més endavant. El flabiol es toca en varis indrets dels Països Catalans, encara que amb característiques diferents, com per exemple a Eivissa, que té només tres forats i en diuen flaüta.

Un dels antics flabiolaires destacats va ser Josep Verdaguer Roviretes, de Folgueroles, el qual es dedicava a fer ball tot sol amb el seu flabiol i tamborí o bombo. D’ell ens ha arribat força repertori tradicional.

Acordió diatònic

Tot i que l’acordió va ser inventat a principis del segle XIX, a Catalunya va arribar una mica més tard, i es va aposentar en zones de muntanya on acordionistes en solitari amenitzaven les celebracions i les festes del poble. Així doncs el vincle entre l’acordió i el ball es remunta ja als primers temps de l’instrument, i perdura encara avui als Països Catalans i a tots els indrets del món on es toca, tot i que en el cas nostre va estar a punt de desaparèixer a la dècada dels setanta perquè els instruments estaven en mans d’acordionistes d’edat molt avançades. Per sort això no va arribar a produir-se i van sorgir nous intèrprets com Artur Blasco, Gaspar Viladomat i Josep Porta.

És una formació completa, ja que l’acordió permet fer alhora la melodia amb la mà dreta i l’acompanyament rítmico-harmònic amb l’esquerra i a més a més permet cantar. És per això que antigament els pobles llogaven acordionistes sol, perquè en solitari feien la mateixa funció que varis músics però a millor preu.

Alguns dels antics acordionistes que quedaven als anys 70 i a partir dels quals es va donar de nou importància de l’acordió són Josep Armengou, Comare de Toloriu, Estevet Sastre, Esteve Ubach, els Ferrers de Tuixén, etc.

Violí

Igual que passava amb els acordionistes o els flabiolaires, en algunes zones de Catalunya s’acompanyaven els balls i festes amb un sol instrument. En aquest cas el violí no és tant complet, ja que no es pot auto-acompanyar rítmicament ni pràcticament harmònicament tampoc. De totes maneres, tot i que avui dia no s’acostuma a fer balls amb violí sol, antigament músics com Peret Blanc sí que ho feien. Acostumaven a tenir un repertori propi de balls de l’època que en algunes ocasions transmetien oralment, ja que en la majoria de casos aquests sonadors no tenien coneixements musicals.

Sac de gemecs

Dels molts noms que ha rebut històricament la cornamusa als Països Catalans, el més utilitzat al Principat en els últims anys és el sac de gemecs. Aquest instrument va ser durant segles un dels més utilitzats al nostre país en el camp de la música popular (i durant l’edat mitjana, també a la música de cort). Però a partir del segle XVIII, i per raons lligades a canvis socials i musicals, va entrar en una decadència que va culminar

a mitjan segle XX, quan va deixar de tocar-se (menys a Mallorca, on l’instrument és conegut amb el nom de xeremies).

El sac és un instrument que interpreta alhora una melodia (amb el grall) i un acompanyament (amb els bordons, que produeixen notes llargues de so constant). És per això que moltes vegades es llogava un sol sacaire per a fer ball, ja que tot sol feia els dos papers. Cesc Sans, Xavier Orriols o Gerard Alís són alguns dels sacaires que actualment toquen al nostre país.

Veu i percussió

És possiblement la formació més bàsica, ja que pot no necessitar cap instrument a part de la veu i el cos. Les cançons poden acompanyar moments de la  vida pública i privada com l’activitat laboral, celebracions, cançons de bressol, jocs cantats, glosa, etc. La cançó tradicional pot ser tan complexes tècnicament que només són a l’abast de cantants especialitzats, per exemple el cant valencià d’estil, propi de les comarques centrals del País Valencià, en què un o dos cantadors canten de manera virtuosística i ornamentada la lletra que un versador improvisa i els va dient a cau d’orella. Tot cant, al haver d’utilitzar només la veu, pot anar acompanyat d’una percussió que pot fer el mateix cantaire. Aquesta percussió pot ser feta amb les mans o altres parts del cos (fent palmes per exemple) com instruments membranòfons (panderetes, panderos quadrats, etc) o idiòfons (com rigo-rago, pica-canyes, culleres, etc.).

PETITA

Mitja cobla

La formació que entenem com a mitja cobla està formada per un sac de gemecs i un flabiol i tamborí, que els toca el mateix músic. És coneguda arreu de les terres catalanes i també a ses Illes, on aquesta agrupació ha perdurat amb més força. Allà l’anomena colla de xeremiers. La primera referència que hi ha sobre aquesta formació és a Tàrrega el 1325. Pel que fa a la denominació mitja cobla, és una etiqueta força actual, deduïda de la lògica que la sencera és la de tres quartans (que ja explicaré més endavant).

El sac de gemecs i el flabiol són dos instruments molt allunyats tímbricament, cosa que fa que no sigui fàcil que es puguin complementar fent segones veus. En canvi, sonant a l’uníson, l’un complementa tímbricament l’altre. La formació es veu complementada també en el camp rítmic pel tamborí, mentre que els bordons omplen com a baix continu.

Algunes de les mitges cobles del país són Bufalodre, Xeremiers de Mallorca, Xeremiers de Sóller, etc. La seva funció actual és acompanyar alguns dels entremesos de les festes majors, com per exemple els Pastorets de Vilafranca.

Dolçaina i tabal

Aquesta formació, que es troba tant al País Valencià amb la dolçaina com a Catalunya amb la gralla, és la combinació mínima d’instrument melòdic amb acompanyament rítmic. Tot i que normalment s’agrupen en formacions de varis dolçainers, de vegades es pot trobar aquesta formació petita acompanyant algun ball, la moixiganga o en alguna celebració. Antigament era comú que el dolçainer es fes acompanyar pel seu fill amb el tabal, el qual quan es feia més gran començava a tocar la dolçaina, essent una evolució dins la tradició familiar. Alguns dolçainers importants al País Valencià són Pau Puig, Xavier Richart, Alejandro Blay Manzanera, etc

MITJANA

Tres quartans

Aquesta formació neix el segle XVIII. En aquells temps, aquest tipus de cobles primitives encara s’anomenaven cobles de ministrils i estaven formades per tres o quatres músics als quals s’hi podia afegir un últim músic, en ocasions determinades. La formen un flabiol i un tamborí, que els toca la mateixa persona, un sac de gemecs (o cornamusa) i una tarota. S’imagina que l’origen del nom tres quartans és degut al fet que eren tres músics que tocaven quatre instruments. Aquests quatre instruments donen una conjunció harmònica i rítmica, ja que els bordons del sac ofereixen un pedal harmònic continu i el tamborí la part rítmica. De fet és el resultat d’incorporar una tarota a la mitja cobla, per tal de d’ampliar la tessitura del conjunt i potenciar els greus.

Avui dia existeixen cobles de tres quartans que acompanyen elements festius de les festes majors com per exemple el ball del Mossèn Joan de Vic de Reus. Algunes de les formacions són per exemple Bufalodre, Tres Quartrans (que barregen els tres quartans amb bases electròniques), Quarts de Tres, etc.

Cobla de ministrers

Amb aquest nom eren conegudes tota una sèrie de formacions que no tenien un nombre fixat de músics ni tampoc d’instruments. Tot i això, sabem que els instruments característics eren el  sac de gemecs, el flabiol i tamborí, la tarota o xirimia i el sacabutx (trombó antic).

Aquestes cobles de ministrers, poc a poc van ser relegades a les comarques de la Catalunya Vella on eren indispensables per l’acompanyament de contrapassos, balls de cerdans, etc., per  amenitzar les festes populars o acompanyar celebracions sacres. A la segona meitat del segle XIX acaben per desaparèixer durant un bon centenar d’anys. Als anys 80 del segle XX es recupera adaptant-la a les necessitats modernes.

Els Ministrers de la Ciutat són un exemple actual d’aquestes cobles de ministrers de segles anteriors.

Grup de gralles

És una formació bastant variable pel que fa a nombre de músics, tot i que històricament la formació tradicional és de tres gralles i timbal. A determinades zones geogràfiques de la Catalunya nova, en concret a les comarques del Penedès (Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf) i les del Camp de Tarragona (Tarragonès, Alt Camp i Baix Camp), és on trobem que hi va haver un major protagonisme en l’ús de la gralla a cavall dels segles XIX i XX. Durant aquesta època, la formació s’utilitzava per a l’acompanyament de balls i entremesos populars com ara gegants, les gitanes, la moixiganga i els castells. Però la nova moda musical que s’estén per Europa al segle XX fa que aviat els grallers comencin a protagonitzar balls de gralles tocant ritmes més moderns com masurques, polques, valsos, americanes, xotis i altres balls de parella. L’adaptació a aquesta nova moda fa necessària la modificació de l’instrument i de la formació. Així que fins aleshores normalment eren grups de dues gralles seques i timbal, ara començaven a ser formacions de tres gralles i timbal, amb com a mínim una gralla llarga o baixa. Aquesta és la formació mare que s’ha heretat, entre altres motius perquè el repertori escrit ho requereix. Malgrat això, es poden trobar grups de gralles més nombrosos i amb diferents models de gralla (seques, dolces, llargues i baixes) i on el timbal no és necessàriament el timbal tradicional (de llautó) sinó que pot ser de fusta o fins i tot caixes de bateria.

Alguns dels grups de l’època d’or de la gralla (finals del segle XIX i principis del XX) van ser Els Bastarons, Els Romeas, Els Astons o Els Puigpelats, i dels actuals amb més trajectòria Canya d’Or, Vinardells, Ganxets Grallers del Baix Camp, etc.

Al País Valencià hi ha una formació equivalent, però en comptes de ser gralles són dolçaines, que tenen unes característiques molt similars, tot i que acostumen a ser algun músic més.

Polifonia: cors

Poden estar formats per veus iguals, és a dir, veus de cantaires d’un mateix sexe. Pot tractar-se de veus femenines, com el cor format per les dones d’Ulldemolins, o masculines, com el cor d’apòstols del Misteri d’Elx. Però la possibilitat més freqüent és que es reuneixin cantaires de tots dos sexes per formar un cor de veus mixtes, com són la majoria.

Alguns són molt grans (anomenats orfeons), i altres estan formats per pocs cantaires (els cors de cambra). Hi ha cors que són estables, i d’altres que es reuneixen ocasionalment en una diada assenyalada per interpretar els cants de l’ofici de festa major, els goigs d’un sant o santa, les caramelles de Pasqua… La majoria tenen una vocació més popular i participativa, tot i que n’hi ha que han acurat la tècnica i canten de manera més professional. Dins el marc general hi ha denominacions que es refereixen a tipus concrets de cor: corals infantils, escolanies, cors de Clavé, etc.

Dos exemples actuals d’aquesta polifonia catalana és el grup Tornaveus, format només per dones i La Nova Euterpe, format només per homes.

GRAN

Ministrers

A part de les cobles de ministrers de les que ja he parlat, les quals recuperen l’essència de les antigues, s’han creat noves formacions de ministrers (o ministrils) amb instruments més moderns com l’acordió, la gralla, la tuba, percussions, etc. Aquestes acompanyen a figueres i balls dels seguicis populars o també fan concerts de balls de plaça, així que acostumen a interpretar un repertori de ballables.

Algunes dels grups de ministrers actuals són Els Ministrers de la Vila Nova, Ministrers de Figueres.

Cobla

Aquest conjunt instrumental està format generalment per onze músics i dotze instruments, vuit d’ells diferents: un flabiol i un tamborí, dos tibles, dues tenores, dues trompetes (de vegades en poden ser tres), dos fiscorns, un trombó normalment de pistons (de vegades en poden ser dos) i un contrabaix (normalment de tres cordes). Es col·loque en dues files, a la de davant els instruments de vent-fusta i a la del darrere els de vent-metall. Dintre cada filera s’organitzen d’agut a greu de dreta a esquerre. El contrabaix queda a l’extrem dret. És una col·locació similar a les grans orquestres però a petita escala.

Aquesta formació apareix a la primera meitat del segle XIX, resultat d’un procés d’evolució de la cobla de tres quartan dut a terme per diferents músics, compositors i balladors. Un dels més coneguts d’aquests personatges va ser Pep Ventura, els qual a part d’introduir nous instruments de metall va inventar, conjuntament amb el constructor Andreu Torón, la tenora, la qual va incorporar a la cobla “moderna”.

El repertori més habitual que interpreten les cobles són sardanes: una dansa de ritme binari documentada des de finals del segle XVIII. Tot i així la funció de la cobla ha evolucionat i actualment interpreten tota mena de repertori de ball i de concert, encara que la sardana segueix ocupant el primer lloc.

Algunes cobles actuals però amb una llarga trajectòria són Els Montgrins, La Principal de la Bisbal, La Maravella, Cobla Marinada, Cobla Mediterrània, Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, etc.

Grup d’havaneres

Les havaneres tenen el seu origen a la Cuba del segle XIX i es van popularitzara Europa durant el mateix segle XIX, tant en forma de cançó com de ball de parella (sovint amb el nom d’americana o dansa). Però al llarg del segle XX va anar quedant arraconada, i només va perviure en el repertori d’algunes agrupacions populars, o com a cançó de taverna en alguns indrets de la costa catalana. L’aparició del grup d’havaneres tal i com ara el coneixem es remunta als anys setanta del segle XX, coincidint amb la fi del franquisme. Aquestes agrupacions estan formades per un grup de veus masculines acompanyades d’instruments com l’acordió cromàtic, el guitarra i el contrabaix. En el repertori d’aquests conjunts hi ha tant havaneres tradicionals, en castellà, com de nova creació (sovint en català). Però els grups d’havaneres canten també altres gèneres musicals, com valsets mariners, boleros, sardanes i cançons d’altres tipus. Algunes formacions actuals són Port-Bo, Mar i vent, Els Panxuts, etc.

Grup de timbals

És un conjunt únicament rítmic, format per instruments membranòfons de diferents mides: timbals, caixes, tabals fondos, bombos, etc. Normalment s’agrupen per instrument i cadascú fa un ritme diferent per tal de construir una polifonia rítmica. Aquestes formacions no tenen un nombre tancat de músics, sinó que pot anar des d’un sol tabaler, com el cas del de la Patum de Berga fins a una formació de desenes com en molts acompanyaments de balls de diables o dracs. No s’ha de confondre amb el fenomen batucada, que està entrant en força dins les celebracions populars, que són bandes rítmiques típiques del Brasil, que a part d’instruments membranòfons n’incorporen de idiòfons.

Grup de folc

Aquest estil musical, intenta fusionar la música popular d’un país amb elements de nova creació o rellevants d’altres llocs. Els grups de folc van aparèixer als anys seixanta i ben aviat van arrelar-se a Catalunya, on grups molt diversos l’han portat arreu fins ara.

Fan música basant-se en elements de la música de tradició oral (melodies, instruments, lletres, danses, temàtica…) tot i que la música que fan no és música tradicional en un sentit estricte. Els plantejaments d’aquest tipus de formacions es poden relacionar amb diversos moviments musicals apareguts a partir dels anys seixanta del segle XX: el folc americà, l’anomenada música celta, el ball folc francès i occità…

Els seus àmbits més típics d’actuació són el concert i el ball, molt sovint de danses col·lectives i balls de parella d’orígens ben diversos. La instrumentació d’aquestes formacions no té una tipologia fixa, i reflecteix la diversitat instrumental dels Països Catalans (gralla, tarota, acordió diatònic, etc) amb una combinació d’altres àmbits musicals com la bateria o el contrabaix. El nombre de músics també varia, tot i que acostuma a haver-hi una base rítmico-harmònica i alguns instruments melòdics, a part de la veu, que juga molts cops un paper important.

Entre els grups de folc més important als Països Catalans hi ha Al-Tall, El Pont d’Arcalís, Quico el Cèlio el Noi i el Mut de Ferreries, l’Ham de Foc, etc.

Rondalla

Aquesta agrupació és variable pel que fa a nombre de músics i està formada bàsicament per instruments de corda puntejada com la bandúrria, el llaüt, guitarres i guitarrons i la veu (el cant). Val a dir, que també hi poden intervenir d’altres instruments com poden ser  la flauta travessera, el violí, les castanyoles o la pandereta. Té el seu origen en les terres de València en èpoques mitjavals, i el nom prové del terme «rondalla», ja que era costum que els nois del poble, agrupats en confraries, «rondessin» pels carrers durant les vigílies de les festes més destacades, amb el so de la seva música. Avui dia les rondalles són més modernes i expressives, amb lletres que són vibrants, però tot i així segueixen amb el tema tradicional de l’amor i malenconia de les serenates nocturnes primitives. Aquesta formació s’ha estès arreu del món. Una rondalla valenciana important és La Rondalla de la Costera (de Pep Gimeno “Botifarra”).