Quim Reixach Jofre
Esmuc 2016-2017
Durant aquesta tardor de 2017 vaig tenir el plaer d’assistir en el festival Càntut que es va fer a Cassà de la Selva (el meu poble natal) que tenia per objectiu recuperar les músiques dels nostres avis. En una de les nits del festival, es va organitzar una cantada popular en el bar del poble, i entre cançons i riures van començar a cantar corrandes. A més he tingut la oportunitat de parlar amb l’Albert Massip i Tomàs Fletxa. Dos persones entregades a la música tradicional i la difusió d’aquesta.
- Però, què és una corranda?
Tècnicament, o per la definició clàssica, una corranda és una cançó que usa una melodia coneguda per tornada i una estrofa de 4 o més versos heptasíl·labs improvisats al moment amb unes rimes consonants concretes, normalment ABAB o ABBA (tot i que n’hi ha algun AABB però ja és més curiós de veure) que es canta fent un diàleg amb un altre improvisador o més rarament en solitari interaccionant amb els escoltadors.
Però la percepció general és que la gran majoria de gent de carrer no té ni idea de què és una corranda, atès que és un concepte que no apareix en la majoria de festes ni dels mitjans de comunicació.
Com diu el Pedagog banyolí Albert Massip, hi ha diferents àmbits o cercles socials que tenen definicions específiques. Ell divideix la definició segons 4 cercles.
Primer de tot parla dels balladors, cantadors o alguns músics de l’àmbit folk-tradi n’han sentit / tocat / ballat / cantat. “Quan entrem en la definició, tinc la sensació que tothom es perd una mica, amb explicacions que no van més enllà de les cançons improvisades de quatre versos de set síl·labes, on normalment concorden el 2n i 4t vers o també dansa ràpida que ballem molts esbarts» diu l’Albert.
En segon lloc tenim els grups o associacions que promouen la cançó improvisada arreu dels països catalans:
– Associació Cor de Carxofa. Associació que aglutina diversos músics i cantadors. Ells utilitzen «glosa» com a terme genèric de la cançó improvisada.
– Corrandes són corrandes. Grup musical liderat per Anaís Falcó i Christian Simelio. Cal dir que en Christian va ser un dels improvisadors durant les corrandes del festival.
Tot i que l’objectiu és el mateix, entre els dos grups, sembla que hi hagi algunes diferències conceptuals en la terminologia.
Pel que he vist i sentit, diu ell, els dos grups parlen de cançons improvisades fent referència sobretot a aquestes melodies, tot i que n’apliquen moltes més:
– Corrandes (normalment usen la melodia del Peret Blanc de Beget o les que encara canta el cantador Carolino, de Folgueroles). Perdiueta (del Pirineu occidental), Garrotin (de Ponent), Glosa (de les Illes), Jotes (de l’Ebre)
En tercer lloc hi ha la gent simpatitzant de l’esquerra independentista. En els últims 10 anys, han estat diversos els col·lectius d’aquest àmbit que, sensibilitzats per la cultura popular i influenciats per les trobades dels versolaris bascos, han muntat mostres, concursos i tallers de corrandes… Molta d’aquesta gent coneix les corrandes i se solen confondre o se sinonimitzen amb «cançó improvisada» o «garrotins» o «gloses».
Per acabar, hi ha historiadors, etnomusicòlegs i folkloristes. Dedicats a l’estudi, el treball i massa poc a la divulgació de la informació històrica aplegada en cançoners o documents d’assaig diversos. Aquí n’hi ha uns quants d’erudits que podrien estendre la mà als altres grups perquè tothom s’aclarís una mica… però tinc la sensació que cadascú treballa per ell, ens dóna a entendre l’Albert.
- Tot això està molt bé, ara intuïm o creiem que sabem què és una corranda però d’on ens arriba la corranda?
D’entrada, ningú en sap gaire sobre l’origen, però hi ha unes quantes coses que semblen clares:
El senyor Tomàs Fletxa, cantant i impulsor de la música tradicional em comentava: “La literatura oral és la mare de les altres, es pensa que existia fa 10000 anys. La improvisació oral és antiga i no ens és possible datar-la fins que ningú ha tingut la necessitat de transcriure-la o fixar-ne la lletra. La transcripció es va originar en moments en què calia fer un diàleg entre artistes orals o bé s havia d’adaptar versos de repertori a una situació concreta.”
Per l’altra banda, l’Albert Massip em deia que havia fet unes reflexions curioses. Amb paraules textuals deia:
“- Per les lletres que he anat trobant a alguns cançoners, estan més lligades a l’àmbit rural que a les ciutats.
– El fet que hi hagi diversos pobles d’arreu que tinguin cançó improvisada ens indica que és un fet antic i que era molt habitual.”
De fet, cada cop que ens parlen d’una corranda, A tots (o la majoria) ens ve al cap la imatge d’una taverna vella on un parell de músics, amb un acordió o una guitarra fan gresca durant el vespre. Interactuen amb el públic i fan corre el vi.
- Un cop dit tot això, anem a parlar del que del que es diu o com es diu en les corrandes.
Un dels grans “handicaps” dels improvisadors, és que relat literari de la corranda és que ha de ser molt breu, on l’inici i el final del què es vol explicar es concentra en quatre versos de set síl·labes. Per tant, el que es vulgui dir amb aquest espai ha de ser, concret i complet i, per acabar-ho de rematar, hauria de tenir una certa gràcia (aquesta és la part difícil).
La temàtica és una de les parts estrella de la corranda. Està lligada amb la funció social i el moment en què es canta la corranda.
Tal com m’explicava el Senyor Tomàs, qualsevol tema és bo, millor si és d’actualitat, política, social,… però sobretot es canta per interactuar amb la gent present, corrandistes o escoltadors, canten segons el que entra pels ulls i les orelles…. normalment si s’esgoten els temes, es passa al tema universal, sexe.
- Parlem de la sàtira i la ironia, són necessàries? Estan admeses?
L’Albert em feia una reflexió interessant quan deia que és necessari que a la societat hi hagi situacions de crítica social -general o contra poders amb nom i cognoms- per esbravar/desfogar sentiments d’injustícia social i, si es pot, conscienciar la gent perquè actuï socialment en el seu micro espai.
D’una forma menys política i més personificada, penso que és important que tothom se senti caricaturitzat/alabat en algun moment: el fet que t’apugin o t’abaixin l’ego públicament et fa tocar de peus a terra i que tinguis una mirada diferent del teu entorn.
I seguia dient: “Actualment, hi ha poques ocasions on sentim un discurs lligat al «passar-se de la ratlla» en els mitjans de comunicació: fa 30-40 anys les cançons de la Trinca potser complien aquesta funció i actualment ho fa el programa Polònia. Una mica trista la situació general.
Trobo a faltar la crítica en l’àmbit local i és on penso que es podria fer més feina. Per exemple, llegint la premsa banyolina dels 70 per exemple, tinc la sensació que la informació i les opinions eren menys conformistes i existia més picaresca. Llàstima.
Entenc que molts cops la corranda complia aquesta funció de sàtira però sempre era en un àmbit reduït i local. Potser ara és el moment de donar-li més força i donar-li encara més una funció que vagi més enllà del lleure.”
- Però… quan una persona parla de tu (i no et deixa gaire bé), diguem-ho clar, mosqueja… Doncs què ens dóna la corranda per agafar-nos-ho tot de broma? Cantant les coses entren millor?
En Tomàs m’explicava: “cantant es poden acceptar coses que parlades serien anar massa lluny. Hi ha cantadors més i menys transgressors, però és difícil que algú es passi molt. Al país basc alguns actes amb bertsos han estat definits globalment com a apologia del terrorisme, però normalment aquí pots dir qualsevol bestiesa i no farà que ningú es queixi de res, més aviat s’ignora la cançó improvisada. I segueix: Sí, és cert que cantant es poden dir més coses. És absurd però és així perquè és un context o bé festiu o bé de diàleg intel·lectual en què el mitjà de comunicació és una filigrana, fer versos nous immediatament i a més cantar-los… i per respondre toca la mateixa filigrana. El sobre i la situació és tan extraordinària que un vers “la carta” no fa tant de mal, t’acabes fixant en la destresa del cantant a l’hora d’enllaçar versos i jugar amb les paraules.
És més important connectar, adaptar-se i provocar resposta que el tema en si, malgrat que la lluita per les llibertats d’aquest país és un tema central. També tombar raonaments irracionals o malintencionats és un plaer immens pel corrandistes. EL glosador Mateu Xuri té o tenia una secció de glosa a un diari on no es tallava ni una mica per desbudellar qualsevol polític de les contrades.”
D’altra banda l’Albert em donava a conèixer una visió bastant diferent, Diu que depèn de la sensibilitat/irritabilitat del receptor.
Pel que fa al punt anterior, la sàtira, el fet de cantar ens connecta amb un sentiment més positiu i distès i probablement pugui entrar millor una crítica o un missatge que no pas fer-ho parlant… però penso que depèn de quin missatge es digui pot ser encara més agressiu que sigui dit cantant!
Pel que fa a missatges de flirteig, seria exactament el mateix. Una floreta -per no dir «piropo»- pot quedar agressiva si la cantes o ens la canten, però potser pot entrar millor i més diluïda, tot depèn.
En el meu cas particular, m’agrada veure l’habilitat dels cantadors quan es posen en temes polítics o quan fan l’anomenada «porno-glosa», bàsicament basada en provocacions picants entre uns i altres.
- Però que hi busca la gent en les trobades de corrandes?
Actualment, penso que a les trobades d’aquest tipus, la gent hi va per veure l’habilitat dels cantadors. I és així perquè s’ha enfocat molt cap aquí des de l’organització d’aquest tipus d’esdeveniments.
Quan parlem de cançó improvisada però, cal anar amb compte perquè no estem parlant exclusivament de cançons on el cantador està improvant el que va dient, sinó també com un altre fenomen que no se’n parla massa: cantadors que tenen unes quantes -centenars a vegades- corrandes apreses de memòria al cap i que les apliquen segons el moment més idoni. De fet, existeix un petit cançoner per a gent que s’inicia en el món de la corranda. Aquest està ple de versos per encetar temes, saludar gent o acomiadar-se. Aquí us deixo l’enllaç.
http://blocs.xtec.cat/glosa/files/2011/03/algunes-lletres-de-repertori.pdf
Ja a l’acabar l’entrevista vaig preguntar a l’Albert sobre el festival Càntut. Festival del qual va ser un dels màxims organitzadors i promotors.
– La intenció era que al festival hi hagués un espai per donar cabuda a la feina d’ensenyar cançó improvisada des de l’escola Puig d’Arques i es continuava des de l’Institut. No tenia sentit que la primera escola de fer-ho de les comarques gironines no hi tingués cabuda.
Per això, vam contactar amb «professionals» de l’àmbit de la cançó improvisada -Cor de Carxofa- i els vam unir amb un públic infantil i juvenil per només oferir una mostra de cançó improvisada. Van aparèixer les corrandes de Beget i els garrotins entre d’altres.
És cert que no va donar-se massa importància al tipus de contingut dels missatges i que predominava el fet que el públic veiés l’habilitat dels cantadors -grans i joves- per improvisar.
L’opinió de públic i de participants va ser extremadament positiva, i nosaltres en vam quedar prou contents. Em plantejo si per l’edició del 2017 aquesta fórmula ha de canviar i cap a on per donar-hi encara més sentit. Experimentació constant…-
– Ja per acabar m’agradaria dir que sembla que la corranda està en un moment de recuperació gràcies a gent com l’Albert Massip i en Tomàs Fletxa als quals els dono mil gràcies per ajudar-me a compilar tota aquesta informació i mantenir viva la música tradicional i dels nostres avantpassats i avis. Com també a grups com Corrandes són corrandes, Carles Belda, Sanjosex, Cor de carxofa i molta gent que em deixo que segueixen lluitant per preservar tot el llegat que ens han deixat.
- Enllaços Interessants:
http://www.nuvol.com/noticies/jo-cantut-cancons-i-musiques-dels-avis/
és mediterrani 