Léonie Martet, Gabriel Almeida
(ESMUC 2023-2024)

Descripció de l’instrument

El Bouzouki és un instrument de corda polsada que es toca amb els dits o amb plectres de plàstic, tot i que n’hi ha uns de més sofisticats que estan fets de closques de tortuga. El Bouzouki es similar a una guitarra, un Llaüt o un Baglama turc. Fa més o menys 100 centímetres de llargada i el cos té una amplada de 35 centímetres.  És un instrument tradicional de Grècia però que també és pot trobar en altres països com Irlanda o Itàlia. 

El Bouzouki té dues parts principals: El màstil i la caixa de ressonància. La caixa de ressonància és de fusta i té un cos buit amb forma de pera. La selecció de la fusta juga un paper determinant en la qualitat de so. El bouzouki té la particularitat de tenir un so brillant, ressonant i un to ric i distintiu. Els tipus de fusta que es poden utilitzar per a la seva construcció són: avet, palissandre, banús, morera, noguera, auró i caoba.

Tradicionalment, la caixa es fa amb bandes fines de fusta encolades entre sí, i està guarnida amb incrustacions i decoracions fetes a mà. El nombre de bandes varia entre 15 i 60. La qualitat de l’instrument depèn del nombre de bandes de què estigui fet; és a dir, quantes més bandes tingui, millor és. La caixa de fusta permet l’amplificació del so de les cordes. Avui dia, alguns Bouzouki tenen cossos massissos.

En el màstil hi trobem 27 trasts de metall, elements afegits amb el temps per a una millora tècnica, que estan col·locats perpendicularment a la base i a sobre hi trobem les cordes. Originalment, el Bouzouki tenia 3 cordes, però actualment podem trobar Bouzoukis amb 6 o 8 cordes, disposades en parella o ordres i que poden ser d’acer o de niló, i estan afinades de la següent manera: Les dues cordes de cada parella són la mateixa nota amb una octava de diferència. La primera nota (primera parella o cordes 1 i 2) sona un RE. La segona nota (segona parella o cordes 3 i 4) sona un LA. La tercera parella (cordes 5 i 6) sona un FA (la corda numéro 6 sona una Fa més agut del Fa de la corda 5) i la quarta parella (cordes 7 i 8) sona un DO. Per afinar les cordes, el bouzouki té el mateix sistema que una guitarra, unes clavilles d’afinació. 

Historia del Bouzouki 

L’origen de l’instrument i la seva etimologia no són gaire clars, però, hi ha informació que coneixem de diferents teories sobre aquest l’origen. 

La història comença a l’antiguitat, a l’antiga Grècia, aproximadament al segle IV aC, quan apareix un instrument semblant a un llaüt anomenat Pandura, tot i que els grecs antics feien servir també el nom de tricord (trichordo). Pandura era un instrument de corda pinçada amb una caixa de ressonància en forma de pera, un diapasó llarg amb trasts mòbils i tres parells de cordes. 

Durant l’època bizantina (330-1453 dC) els panduras van passar dels antics grecs als bizantins i es va continuar utilitzant amb el mateix nom, però amb els anys el van anomenar Tambouras. Els bizantins també el van utilitzar per tocar música ja que es considerava com un instrument òptim per a l’ensenyament de la música bizantina.

Hi ha dues teories plaussibles per a explicar l’origen etimològic de la paraula Bouzuki: primer de tot, es pot afirmar que té un origen turc. La primera teoria ens diu que prové de l’expressió «bozouk düzeni» (afinació espatllada) significa la necessitat de canviar l’afinació de l’instrument segons la melodia i l’escala que s’interpreti. La necessitat de canviar l’afinació de l’instrument a cada instant, dóna la sensació que l’instrument no té una afinació regular i constant. La segona teoria ens diu que el Saz turc pertany a la mateixa família d’instruments que el Bouzouki. Un tipus de Saz de mida mitjana s’anomena «bozouk saz». «Bozouk», com hem dit abans, en turc significa trencat, que no funciona o modificat i «saz» significa instrument. Aquí s’utilitza en per especificar la mida de l’instrument. Es conclou, doncs, que el Bouzouki ha rebut el nom de l’argot del turc “saz”.

Abans del segle XX, el Bouzouki tenia una mala reputació i durant un temps va ser reprimit.  Era considerat com un instrument d’origen oriental associat als refugis d’Àsia Menor i considerat com “estranger” a la cultura grega perquè al 1921 l’exèrcit grec va ocupar Turquia per la pressió d’Anglaterra, França, Itàlia i Rússia. L’imperi otomà es trobava en un estat de col·lapse i les grans potències, amb ganes de dividir el territori, van assegurar-li suport a Grècia si prenien la costa d’Àsia Menor on hi vivien dos milions de grecs des de l’antiguitat.

Després de la Segona Guerra Mundial, un músic famós, Manolis Chiotis, va afegir un parell de cordes més. Amb aquesta novetat, Manolis Chiotis, va canviar l’essència del Bouzouki per donar-li molta més capacitat d’expressió i de virtuositat, cosa que li donarà el títol d’instrument nacional de Grècia. El nou Bouzouki va dividir els músics en dos grups: en un grup n’hi havia els partidaris del Bouzouki tricord, que van negar adaptar-se a aquestcanvi, i l’altre grup estava format per músics que van acceptar aquest canvi. El primer grup creu que el so del nou Bouzouki és «més suau», «com de guitarra» i s’allunya dels límits de Rebetiko (estil de música propi del Bouzouki). Per tant, no ho consideren com a Bouzouki i en diuen guitar-bouzouki. El segon grup reconeix la facilitat de tocar el nou instrument amb els quatre cursos i el de la nova transformació el virtuosisme pot arribar a nivells més alts. Aquest tipus de conflictes encara existeixen avui i ho són considera que, en general, les rebetika (músics del ribetiko) es toquen amb el tricord Bouzouki i folk urbà o cançons populars amb el tetracord.

El Bouzouki a Irlanda

A finals de la dècada de 1960, el Bouzouki va ser adoptat per músics tradicionals com Johnny Moynihan i Donal Lunny que estaven involucrats en el renaixement popular a Irlanda. Moynihan va adquirir un instrument grec econòmic com a record d’un amic. John Bailey, un luthier britànic, havia construït un bouzouki amb un coll més curt que el seu homòleg grec i una esquena plana en comptes d’una arrodonida, així que Johnny Moynihan va adquirir aquest model actualitzat i el va afinar amb G-D-A-D (tradicionalment C-F-A-D per a l’afinació del tetracord grec, amb les dues cordes més baixes que tenen una corda d’octava alta i baixa a cada curs). Donal Lunny va modificar les cordes d’octava a les dues cordes de G i D del Bouzouki, convertint-les en cordes iguals. Amb aquest ajustament, les freqüències baixes es van fer més potents. A més, la construcció de l’instrument va experimentar modificacions durant aquesta ràpida adopció;
Bandes de balades com Sweeney’s Men i Planxty van ser pioneres en l’ús d’aquest instrument a la música irlandesa, inicialment per acompanyar el folksong tradicional i contemporani i més tard per proporcionar un acompanyament coral per a la música de ball tradicional irlandesa. El Bouzouki ha esdevingut un dels instruments més rellevants en l’acompanyament de la música tradicional irlandesa.

Rebetiko és un estil de música urbana grega que ocupa un lloc destacat en la història musical del país, amb el bouzouki com a instrument protagonista. El so d’aquest gènere es forma a partir d’una fusió d’influències musicals de l’Orient Mitjà i Europa. A aquest gènere se l’ha comparat amb altres estils com el «Blues» dels afroamericans, el «Samba» dels barris de barraques de Brasil i el «Reggae» de Jamaica. A vegades, al Rebetiko se l’ha anomenat el «Blues Grec» per la seva capacitat per reflectir les dures realitats de la vida, com la pobresa, el crim, l’ús de begudes i drogues, així com la violència, en el marc d’una subcultura oprimida coneguda com a «mangas». Aquest terme feia referència a una contracultura a Grècia durant l’època de la Belle Époque, especialment als grans centres urbans com Atenes, El Pireu i Tessalònica. Els «mangas» eren homes de classe mitjana amb actitud arrogant i vestimenta característica.
Tot i així, el Rebetiko també aborda altres temes com els romanços i la passió, qüestions socials, família, mort, les dificultats de la vida i fins i tot la guerra. Igual que l’estil del Blues, el Rebetiko va evolucionar des de ser una música associada a les classes baixes fins a convertir-se en una forma musical ampliament popular entre les noves generacions. El Rebetiko té també les seves arrels en les cançons de la presó.
Totes les peces de Rebetiko es fonamenten en ritmes de danses tradicionals gregues o orientals, però alhora incorporen altres estils de ball com tsifteteli, karsilamas i syrtos. Els instruments clau utilitzats en la creació del Rebetiko són el trichordo Bouzouki, la Baglamas i la Tzouras. Aquests instruments aporten la riquesa i la profunditat característiques del so distintiu d’aquest gènere musical.

Els músics coneguts com a «rebetes» van jugar un paper crucial en la seva evolució. Van transformar la manera de tocar el bouzouki, un instrument musical, i això va contribuir a l’aparició de la música popular grega contemporània, que va guanyar força en comparació amb la música folklòrica del país. Els rebetes van mantenir les seves arrels orientals, incorporant elements com els modes musicals, mentre també van ser influenciats per la música occidental en aspectes com l’estructura de les cançons, les lletres amb rimes i la presència de refranys. Aquesta fusió de tradicions musicals va donar lloc a una forma única de música que captura la rica diversitat cultural i la història musical de Grècia.
Les primeres cançons de Rebetiko abordaven freqüentment temes relacionats amb les drogues, especialment l’haixix. Aquest contingut líric va provocar la criminalització del Rebetiko després de la dictadura de Ioannis Metaxas el 1936. En aquest període, aquest gènere musical va ser considerat subversiu pel règim.
No va ser fins al 1947 que el Rebetiko va ser acceptat com a estil musical, quan Manos Hadjidakis el va introduir a les classes altes. El Rebetiko del primer període era fonamentalment una expressió vocal de la classe baixa marginalitzada.
És important destacar que moltes de les cançons de Rebetiko estan concebudes per ser ballades, amb estils com el zeibekiko i el chasapiko sent molt comuns. També s’inclouen altres estils de ball com el tsifteteli i el karsilamas. El Rebetiko és considerat, per sobre de tot, la música de les ciutats i, especialment, dels ports, com ara Esmirna, Constantinoble, Syros, Tessalònica i el Pireu. A través de les seves lletres i melodies, el Rebetiko captura la riquesa de les experiències urbanes i marítimes a Grècia.

Els períodes Rebetiko

Un dels principals historiadors de l’estil Rebetiko, Elias Petropoulos, divideix la història de l’estil en tres períodes:

Primer període: entre 1922-1932 va ser l’època en què Rebetiko es va animar des de les seves arrels en la música d’Esmirna (Izmir,Turquia).
La catàstrofe d’Àsia Menor va provocar migracions de població, molts grecs d’Àsia Menor es van instal·lar a les ciutats més grans de Grècia, portant amb ells la seva música tradicional. De la barreja de la música d’Àsia Menor amb elements grecs va néixer l’estil Rebetiko. Les primeres cançons d’aquest període parlaven d’accions il·legals i d’històries d’amor. Les influències de la música d’Esmirna van ser tan profundes que, en certs moments, resulta difícil distingir entre una cançó de Rebetiko i una d’Esmirna.

Segon període: Entre 1932-1942 es considera el període clàssic.
A poc a poc, la varietat Rebetiko va desenvolupar una identitat pròpia. El 1932 es van realitzar els primers enregistraments de rebetika, a càrrec de Markos Vamvakaris. L’any 1936, amb l’inici del règim polític, es va establir la censura del gènere a causa de la mala reputació de moltes cançons de rebetika primerenques. Com a resultat, el contingut es va modificar necessàriament i es va «desinfectar» el contingut de les lletres. Tot i així, els enregistraments centrats en temes il·legals van continuar, ja que durant aquest període un gran nombre de grecs van emigrar als Estats Units, portant-se amb ells la tradició del Rebetiko. Moltes cançons rellevants van ser enregistrades a Amèrica per artistes com Spyros Peristeris, Panagiotis Tountas, Vasilis Tsitsanis o Manolis Chiotis, entre altres.

Tercer període: entre 1942-1952 es considera l’era del descobriment, la difusió i l’acceptació. Durant la Segona Guerra Mundial no es van realitzar enregistraments de Rebetiko. Un nom propi de la música Rebetiko de postguerra va ser Vassilis Tsitsanis. Quan va finalitzar la censura, el Rebetiko va ser ampliament acceptat. A la dècada de 1950, altres gèneres de música popular més convencionals van eclipsar el Rebetiko. No obstant això, durant la dècada dels anys 60 (en el marc del “primer ressorgiment”), el Rebetiko va reviure, i el bouzouki va assolir un reconeixement mundial, utilitzat per grans compositors com Mikis Theodorakis i Manos Hadjidakis.
Als anys 60 va començar el «first revival» del Rebetiko, amb la gravació de èxits més antics interpretats per artistes com Grigoris Bithikotsis i Sotiria Bellou. Es van organitzar esdeveniments de música que destacaven cançons de Rebetiko, oferint a la gent, especialment als estudiants, l’oportunitat de conèixer els antics intèrprets d’aquest gènere musical. Durant aquest període, es van publicar biografies dels cantants més rellevants de Rebetiko i es van iniciar investigacions sobre aquesta música. A partir dels anys 70, van sorgir diverses bandes que es dedicaven a interpretar Rebetiko.

A dia d’avui, el Bouzouki encara segueix essent un instrument molt important per a les cultures grega i irladesa.

Bibliografia

Documents:

• CHARLES UNIVERSITY OF PRAGUE, BOUZOUKI:The national Greek instrument, Andreas ZAKOS 2009
• UNIVERSITY OF TASMANIA, Old and New: Musical characteristics and effects of the Irish folk music movement of the twentieth century, Brendan Joseph LAMB 2021
• « Allons aux bouzoukis » Une géographie culturelle et subculturelle de la ville grecque et de ses chansons populaires Ioannis Rentzos 2011

Enllaços;

• Le bouzouki : un instrument fascinant aux origines grecques et irlandaises

https://sonunic.fr/le-bouzouki-un-instrument-fascinant-aux-origines-grecques-et-irlandaises/

• Markos Vamvakaris and Vasilis Tsitsanis Live Documentary 1963 (A.I. Colorized Vidéo)

• Donald Lunny bouzouki solo 1979

• Blog : Historia de Bouzouki

https://salamuzik.com/fr-fr/blogs/news/history-of-bouzouki

• Blog: Andy Irvine News

The Irish Bouzouki, Explained by Andy Irvine

• Foto Basa de Mantinea 

https://es.wikipedia.org/wiki/Basa_de_Mantinea