Dídac Tranis, Daniel Cercós, Maria Jarabo, ESMUC 2021-2022

Introducció

La música del Nadal té un sense fi de capes i capes de generacions, la qual sobreviu a través de centenars d’anys, arreu dels pobles cristians, a través del pastor i dels seus successors, ja que han estat ells els continuadors d’aquestes tradicions de senzillesa i bona fe. Que aquestes tradicions hagin estat transmeses sobretot gràcies a aquests pastors han influït en la simplicitat musical de de les peces. 

Si bé l’origen d’aquesta música és difícil de trobar, podem trobar molta més informació a través de les dates més assenyalades de l’Església. Encara que sigui molt escassa la documentació concreta que trobem de representacions dins de les esglésies catalanes, es creu que van ser molt abundants. De les representacions paganes no podem trobar molta informació ja que van estar substituïdes per les citades per l’església.

El florit i gemat tresor de cançons de Nadal que enriqueix el nostre cançoner popular és un deix llunyà d’aquells cants sagrats de la vella litúrgia medieval.

Concretar l’origen de les cançons en general és un problema molt complex i delicat. En les nadales, es creu que és gràcies a l’obra de religiosos que a través de dictats varen poder plasmar aquestes.

Les cançons estan essencialment constituïdes per dos elements principals: la música i la poesia.

Les cançons del segle XIV i XV que s’han trobat manuscrites s’han perdut casi totalment i les diverses cançons trobades del segle XV i XVI trobem que la mètrica i accentuació rítmica s’havien d’adaptar a cançons que no estaven destinades precisament a aquestes. Buscaven, per tant, melodies senzilles per adaptar-les més fàcilment.

En termes molt generals i sumaris, les cançons es poden classificar en dos grups: un de greus solemnes i l’altre d’al·legories, festives i joioses.

Orígens i evolució

El Nadal és festa de pastors. Segons la corranda, foren els escollits per la Mare de Déu perquè li fessin companyia en la seva miserable solitud de la coveta:

Els pastor de la muntanya 

són com els àngels del cel,

i quan va parir Maria

ells hi van ésser els primers.

El jorn de Nadal i la tosa del ramat són els únics dies de l’any que fan festa els pastors. El sentit de pastor primitiu s’ha perdut; no són rics de bestiar i benestants com abans; són un estament pobre al servei d’un altre. Aquesta evolució en la ramaderia ha comportat un canvi de costums i de sentit, i la festa d’avui n’ha d’ésser influïda sensiblement.

Fou costum que els pastors baixessin de la muntanya, anessin per les cases trucant a la porta i fessin saber a la gent que Jesús havia nascut. Generalment anaven en grups de tres, a base d’un vell, que era el majoral, un altre de mitja edat o bé jove, que era el pastor, i un noiet, qui feia de rabadà. Segons la tradició, aquestes edats i aquests oficis tenien els tres pastors de Betlem. 

La cançó del Rabadà, la del Rabadà Joanet i la del Jovenet són dialogades entre el majoral que convida el rabadà a anar a Betlem, i el vailet qui rebequeja perquè no hi vol anar. Fins ara, aquestes cançons no eren simplement cantades sinó representades dins l’església.

Les antigues concepcions religioses van originar, entorn dels cultes agrari i ramader un seguit de pràctiques i de creences de les quals sobreviuen encara un bon nombre, confoses amb els arrelats costums religiosos actuals.

Les primeres manifestacions de la celebració de Nadal són del segle IV, i a Catalunya només a partir del segle XIII, trobem el Concili provincial tarragoní dels anys 1239 i 1242.

En temps medievals, la gent feia grans festes en els palaus i castells. Es cantaven cançons de to trobadoresc davant de retaules i de imatges relacionades amb el Naixement, i es feien grans àpats, que acabaven amb dansa i música, dins d’un ambient de molta alegria. Havia estat costum que els trobadors dediquessin a les dames versos i cançons, amb que els cantaven pronòstics i averanys per a l’any.

En zones de muntanya, havia estat costum que, des d’una quinzena abans, la mainada, a la tarda, pugès al campanar i toquès les campanes per tal d’anunciar la proximitat de la festa. Antigament, s’havien fet repics tan intensos i persistents, que havien arribat a resultar molestos, fins al punt de donar origen a la comparança:

Més enutjós que les campanes

per les batialles de Nadal.

En sentir tocar les campanes que anunciaven la festa, la mainada esclatava en cants de joia. 

Després de la matança del gall com la del porc, la gent acostumava a donar botifarres, cansalada i d’altre carn, la qual posaven damunt de la paella, que feia l’ofici de receptacle. La mainada que voltava per les cases de la població demanava entre la població i ho ficava al cistell i seguia la seva via vers una altre casa, i ho agraïen amb la següent cantarella:

Bona casa i bona brasa, 

bona brasa i bon tió

i bon Nadal que Déu us dô.

Evidentment, si la paga havia anat malament, canviaven els conceptes de sort per la idea contrària, i els desitjaven mala brasa, mal tió i mal Nadal.

El tió, és una tradició familiar molt antiga que  representa el sentit essencial de la família, i en la seva flama tenen vida els esperits dels avantpassats, que viuen perpètuament entre els seus, vivificats en el foc. Òbviament maleir-lo representava el màxim desig de desgràcia més gran, i la gent era molt escèptica en aquest sentit.

El caga tió es feia, per mica que pogués ser, a la cuina i vora del foc, i si no era viable, es feia al menjador. Es situava el tronc en diagonal, amb un extrem més elevat que l’altre. Els infants amb bastons el colpejaven furiosament mentre cantaven una cançó que a Barcelona és així;

Per tal de que l’evacuació fos més abundant, abans de començar a colpejar-lo, el cap de casa el ruixava amb una mica de vi blanc, com si el bategés. Tradició que va anar variant segons quina localitat estiguessis.

Per exemple a Cornellà l’alimentaven durant tres dies, amb moresec; al Vendrell l’alimentaven amb garrofes, i a Sabadell, amb fulles.

La cerimònia de fer cagar el tió oferia diferents variants, en el moment de la celebració. Es podia fer abans de sopar, havent sopat, després de la missa major, abans d’anar a dormir o l’endemà abans de dinar. Generalment, però, es feia abans de l’àpat tradicional del Nadal, per que els torrons i neules que donava el tió es feien servir de postres dolços pel gran dinar.

Era tanta la importància del tió que es creia que qui menja una mica de cendra no moriria en pecat, i la seva ànima aniria al cel. Els nostres besavis menjaven cendra del foc de Nadal per tal d’aconseguir aquest fet.

Per Nadal, els nostres avis havien obert de bat a bat les portes de casa seva i havien admès amb hospitalitat a tothom qui es presentava, per contrari i desafecte que fos. Tothom podia anar pertot arreu sense resistència ni oposició, i no havia porta tancada ni propietat vedada al pas i la visita de tothom. Aquest costum òbviament havia estat en general produit en pobles cristians, fent referència a no negar l’hospitalitat que li varen fer a Josep i Maria en el naixement de Jesús.

Una extensió d’aquesta tradició era anar per els carrers a desitjar bona fortuna als veïns. En el segle XVI, els ministrils, trompeters i els tabalers de la ciutat sortien pels carrers a donar serenates i, amb elles, les bones festes al veïnat. Vestien amb seda i galons daurats, semblant a les banderoles que penjaven de les trompetes i que cobrien els tabals. I fins fa mig segle, era costum voltar pels carrers en colles joves tocant i cantant cançons de Nadal i de bones festes. Formaven conjunts musicals pintorescs, amb gran profusió d’instruments, quants més millor, d’aquests que es toquen sense haver de saber gaire de música. Durant aquesta nit del dia 24 de Desembre, sortien a relluir tota la gamma d’instruments simples que constitueixen el fons orquestral popular. 

A les parròquies rurals, a la nit de nadal hi havia les llibertats d’orgue, per efecte de les quals els organistes podien tocar allò que volien, per antilitúrgic que fos. Aquests es lliuraven a les expansions musicals més profanes i alegres. Entre verset i verset dels salms feien llargues tocades, generalment de tonades conegudes i populars, cançons de Nadal i de tota altra mena, les quals el poble corejava i taral·lejava. Les matines es feien inacabables (fins a quatre hores), i la gent acompanyava el so de l’orgue amb tocades d’instruments simples i populars. 

Les cançons de Nadal eren acompanyades per instruments bàsics. El seu deix primitiu ve a corroborar l’antiguitat d’aquestes festes. Alguns d’aquests instruments són: castanyoles i panderetes, la picacanya, feta amb una canya esberlada, el buiro, compost per una carbassa vinera que tothom fregaba amb un ferro, la xifla, feta de llauna en forma de peixet o de fulla i que també es gratava amb un ferret, la picarola o cascavells, els ossets o guitarra d’ossos, formats per un enfilall d’ossos disposats en escala i que es fregaven amb nuna anella metàlica o de fusta, el cèrcol, igual que una pandereta però sense pell i amb més sonalles, els ferrets de dring metàl·lic, el rabequet o violí de pastor, fet a base de una carabassa vinera, la simbomba roncadora, feta amb un estri culinari avariat o bé amb un test de terrissa exprés, tapat amb pell de conill assecada al sol i una canyeta que es fregava amb els dits mullats amb aigua.

La missa de Nadal

La missa de Nadal és diferent a totes les altres. La severitat i l’austeritat pròpies de la cerimònia cabdal de l’Església s’esvaeixen empeses per una ventada d’alegria popular. Des de molt enllà, com un complement profà de la missa, s’havien fet representacions de l’adoració dels pastors i del poble, el qual dialogava, cantava i es feia seva la representació, sentint-se’n intèrpret, fins al punt de sorgir com una litúrgia popular. Pastors, pessebre i nadales són les darreres romanalles dels antics drames sagrats que plagiaven el naixement del Messies, primer dins del mateix temple; després a la plaça pública, i, darrerament, dins de cada llar i en el si de cada família. 

  Avui es celebren tres misses: La del gall, la dels pastors i missa de la gent. Segons la tradició, els primers que van acudir a adorar Jesús van ser els ocells, després els pastors i en darrer terme la gent de Betlem. 

A la missa es cantava un llarg repertori de cançons de Nadal, les quals eren seguides per la resta de fidels. Una de les primeres era la del Rabadà. Després representaven l’adoració (Jesús era representat per un veritable infantó posat dintre d’un bressol) i feien el camí a Betlem (des-de la pica al presbiteri Betlem). 

Fins al voltant de 1880, a la Seu, cantaven la missa del músic Vilanova. Fou estrenada l’any 1827 al convent de Santa Caterina, i, des-de l’any següent, la van tocar ja a la Catedral. L’any 1834 fou cantada a l’església de la Mare de Déu de Montserrat de la Ciutat Santa. 

Al voltant de 1850, estigué molt en voga una mena de funció qualificada de Calenda, en la qual intervenien gran nombre de cantaires, doncs era tota musical.  Era molt llarga i variada amb nombroses alternances de cors, solos, duos, àries, nadalenques, cançonetes i trios. El Cant de la Calenda havia estat molt popular en les matines de les comunitats religioses.

Una representació que es duia a terme era la de la Sagrada Familia. El paper de Sant Joan era representat per un home barbut que quan s’acostava a petonejar al seu fill rebia un gran  remoreig de protesta i la gent li deia que es fes pelar i que es tragués la barba. A aquesta representació se li anomenava el Ball del Barber.

A Vallbona del Penedès intervenien en la representació cap a una cinquantena de figurants que simulaven ésser pastors, entre els quals hi havia una pastora que durant tota la representació feia veure que filava. La pastora, al so de la nadala d’aquest nom, es presentava a Maria i li oferia els seus serveis com a serventa.

Segons les sagrades escriptures, llavors del naixement del Salvador, fou cridada la Sibil·la (el personatge de la sibil·la, situat en la mitologia greco-romana,  va ser un personatge femení que tenia el do de la clarividència, és a dir, eren profetes que,  en ocasions inspirades en Apol·lo, una de les divinitats clàssiques identificats amb el sol, la medicina i l’endevinació, llegien el futur) Eritrea per tal que, amb les seves autoritat i solvència entre el poble jueu, pregonés la nova del naixement del Messies. Aquest passatge del naixement de Jesús havia estat representat amb gran solemnitat i majestuositat, especialment a les grans catedrals (s.XVI Seu de Tarragona; a la ciutat de Mallorca, el 1575; a la de Vic, el 1568; a la de Girona, el 1550; a la d’Urgell, el 1548; a la de Barcelona, el 1569).  

CURIOSITATS:

Les nadales quatrecentistes ens parlen sovint de carn de ploma:

Per Pasqua, carn de corder, 

i per Nadal, de galliner. 

Ara ve Nadal, 

matarem el gall

i a la tia Pepa

li’n darem un tall.

Per Nadal, 

ric i pobre

menja gall.

Benvingut sia al gall,

encara que sia passat Nadal.

Ara ve Nadal, 

el temps es refresca, 

matarem el gall 

i torrarem la cresta.

El bon menestral, 

conill per Sant Joan

i pollastre per Nadal.

El costum de menjar gall d’indi és relativament modern. Aquesta fou importada de Mèxic llavors de la conquesta dels espanyols, l’any 1515. El van substituir pel pollastre. 

En els arxius reials figura una lletra de la Reina Maria, datada a Valladolid, pel novembre de l’any 1453., dirigida a la mare abadessa de la comunitat de monges de Santa Clara de Barcelona., per la qual lletra sabem que aquesta monja elaborava uns torrons molt exquisits, dels quals li’n demana la reina, per tal de poder fer un present al seu confrare, el rei de Castella. 

La cançó de Nadal, del segle XV, ja parla, així mateix, dels torrons.

Dic-vos ab veritat, 

com verga ha infantat 

Jesús, qui per nos és nat;

aporteu-li dels thurrons.

Mon fill Josep és vingut

E haus aportadas juguetas, 

E al caparo torrons 

E a la falda avallenetes. 

Aquesta cançó, semilitúrgica i mig popular, degué ser molt popular a Catalunya, doncs la trobem impresa al final d’un Fra Anselm estampat a Cervera l’any 1818. 

   Fou costum que les famílies riques i benestants curessin d’abillar i d’endegar l’infant qui cantava la Sibil·la. Era costum, abans de sortir cap al temple, que l’infant recités la Sibil·la en una mena d’assaig a sobre d’una cadira enfront el pessebre. 

Bibliografia

Amades, Joan (1952). Costumari Català. Ed. Salvat.

Amades, Joan (1993). Les cent millors cançons de Nadal. Barcelona: Ed. Selecta-catalònia.

Llongueres, Joan (1955). Cançoner popular de Nadal. Barcelona: Ed. Balmes.

Ayats, Jaume (2009). Explica’m una cançó. Barcelona. Editor Rafael Dalmau. 

Extret de Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore. J. Gibert. Barcelona, 1946.

http://www.pedresdegirona.com/separata_vigilia_nadal.htm#np6