El cant d’estil valencià. Qüestions formals i qüestions de gènere.

Abigail Rosa, Carla González, Gabriel Grimau

ESMUC 2020-21

  1. Presentació i descripció

‘’Hi ha un esclat alegre de vent i corda amb un ritme que s’endevina familiar; sobtadament, algun ressort ocult es dispara a destemps i una veu  prodigiosa s’enlaira agitant-se com un canyar espolsar per la tramuntana. Els músics vacil·len uns instants i després, amb rutinària estupefacció, persegueixen estèrilment el cantaor que s’entesta en disposar un enfilall de notes, a cadascuna més bella i inversemblant, sobre les canyes revoltades. Canta valencianes, cant d’estil; una forma de cantar indestriable del paissatge que la veié nàixer, justament un paisatge de canyars, de València. Àngels Pla, Pollastret, cantaor i fill de cantaor, explicava açò mateix a Josep Antoni Collado: ‘’[…] a les cantaes del camí del Cementiri, que havies d’anar botant séquies entre camps d’horta, per a arribar a les tres de la matinada a una alqueria… quan et plantaves allí davall de la parra i els vents mamprenien a tocar… és que se t’esborrava la pell! Allí no respirava ni el Nostre Senyor! Així és que, amb eixe silenci i eixe respecte, inclús cansat i sense ganes cantaves com un rossinyol.’’

Una descripció preciosa i real del Cant d’Estil valencià, per en Josep Vicent Frechina al volum 50 de la revista Caramella ‘’Música i cultura popular’’.

Es denomina cant del valencià o cant valencià en la tradició oral a un repertori de cants d’interpretació individual usats principalment per gent de l’àmbit rural, pagesos i per alguns artesans de pobles i ciutats en contextos com ara rondes amoroses, festives i de quintos i balls públics i familiars. Aquest repertori, que anomenem analíticament cant valencià d’estil, està constituït, d’una banda, pel cant d’estil pròpiament dit i, d’una altra, per les albaes.

El Cant d’Estil valencià va néixer a finals del segle XIX, com a resultat de l’evolució soferta pel repertori de cançons que es feien servir a les rondes i, possiblement, als balls, evolució que va fixar definitivament les varietats (procedents de fantangos i les albades) i va definir la forma d’interpretar-les. 

Veiem com aquest cant ha abarcat i abarca bona part del territori al llarg d’una àmplia franja costanera de les terres valencianes, que inclou nombroses comarques. Es tracta de les zones de regadiu valencianes més importants i de les muntanyes centromeridionales del País Valencià, territori que coincideix bàsicament amb els antics límits de la Diòcesi Valentina. Tal demarcació religiosa d’origen baixmedieval sembla revestir certa importància en la configuració històrica d’alguns aspectes de la cultura tradicional valenciana.

  1. Característiques del Cant d’Estil

En l’execució del Cant d’Estil és imprescindible certa expressivitat vocal virtuosista d’aspecte lliure i melismàtic anomenada estil o “estilo”, la qual, trobant-se subjecta a certes pautes sancionades per la tradició, exigeix de l’intèrpret notables aptituds vocals i una acurada especialització. El cant valencià guarda per això certes analogies amb altres repertoris mediterranis de tradició oral, també d’interpretació individual i expressió virtuosista, molt més coneguts i àmpliament estudiats i divulgats, com ara els de el cant flamenc i la jota aragonesa parada o d’estil.

El ritme bàsic de l’acompanyament en el cant d’estil és ternari i se’ns presenta amb diferents variants, fonamentalment coincidents, que de vegades es troben distribuïdes i sovint alternen dins d’una mateixa execució. 

En aquest cas ho trobem escrit en un compàs 3/4, però és molt comú trobar-nos el mateix ritme escrit en 3/8 o 6/8, fins al punt, que els dos compassos conviuen en el mateix moment que s’està executant la cançó.

Aquest ritme d’acompanyament està encomanat a instruments de corda tradicionalment usats a terres valencianes, com la guitarra i el guitarró, que també marquen l’harmonia. Els acords que s’usen són els acords de tònica, subdominant i dominant al llarg de tota la peça. 

Mentres tant, el cantaor improvisa la melodia amb la lletra que, a cau d’orella, li va dictant el versaor, adornant el final de cada frase amb un seguit, més o menys llargs, de melismes: els requints.

La improvisació del cantaor es subjecta a les paraules invariants que ha establert la tradició pel que fa a llibertat rítmica, afinació i ornamentacions. Per tant, el Cant d’Estil és un cant lliure, amb algunes restriccions, que alguns experts del tema han emmirallat amb el flamenco o a la jota d’estil aragonesa, però amb unes diferències substancials.

Una peculiar característica del Cant d’Estil, que el diferencia de les altres modalitats de cançó tradicional, és l’alt nivell d’especialització, i, fins i tot, de semiprofessionalitat, que han assolit els seus intèrprets i el motiu del qual s’ha de buscar en les privilegiades condicions vocals que requereix, com ara que als homes els hi requereix una tessitura que excedeix el límit agut del tenor. També hi ha gran dificultat en el que suposa l’aprenentatge de l’estil.

La finalitat última de per què cantem, des de sempre ha estat per la necessitat que tenim d’expressar-nos, i per tant, el cant té el poder de crear vincles amb arrels. I això s’accentua quan la música és de tradició oral; la finalitat de la qual va lligada al context social i cultural.

El cant d’estil és bàsicament un cant festiu, de celebració. Es canta al carrer en festes majors, celebracions populars, i també des de fa molt de temps se n’han fet concursos. Per tant, la veu, el cant i la lletra tenen la funció de realçar el que s’està celebrant, apart de fer festa per sí sol (el cant fa la festa). Els melismes i ornamentacions que defineixen el cant d’estil són clarament alegres i extravertits (és clarament contrari a un cant fúnebre, per exemple).

La música dóna entitat a les relacions socials d’un poble, i per això sempre ha tingut tanta rellevància en les identitats col·lectives. El cant d’estil no n’és una excepció.

  1. Característiques i comparació: entre veu masculina i veu femenina 

El cant d’estil és un cant que des de pràcticament els inicis és cantat tant per homes com dones. És cert, que fruit del temps i les costums de principis del segle XX, la presència de dones en les celebracions on es cantava depenia dels homes (pares, marits, germans…), i no ha estat fins a l’actualitat més recent quan el nombre de cantaores és superior a la de cantaors. Tot i això, la paritat encara no és total, i encara temes a treballar, com ara les parelles de dos cantaors, que són d’homes, d’home i dona, però de dues dones encara no estan tan ben vistes, o si més no, són més inusuals.

Pel que fa a qüestions tècniques, bàsicament hem trobat distincions de gènere en la tessitura.

Com ja hem dit, el cant d’estil és altament virtuós, per tant, la tessitura dels cantaors és determinant. Apart, no eren cançons que es podien adaptar a cada tipus de veu de cada cantaor, sinó que hi havia tons preestablerts i les veus havien de ser capaces d’arribar a l’altura determinada que demanava la “tonalitat”.

De forma gràfica*, veiem un esquema de les tessitures habituals

*Esquema extret del llibre La Música Tradicional Valenciana, de Jordi Reig Bravo.

Això vol dir que els homes arriben a l’altura requerida per al cant d’estil forçant moltíssim la veu, mentre que per les dones, sense forçar-la tant, encara poden estirar dues notes més agudes (fins al do4 o el re4). Això comporta que les cantaores dones tenen capacitat per a fer melismacions més agudes que els cantaors. Tot i això, no és una tessitura ideal per a totes les dones. Queden excloses les dones amb veus més agudes (sopranos). I per els homes, encara és més evident: els baixos i barítons, també queden fora de la interpretació del cant d’estil.

Actualment, hi ha qui manté les “tonalitats” tradicionals però també es busquen tessitures més adients per cada cantaor. Tot i això, el virtuosisme i la consistència en la veu hi segueix essent, i l’harmonització de cada mode també es manté tot i que es canviï la fonamental.

El fet que el cant d’estil sigui un cant improvisat fa difícil dir si hi ha diferències estilístiques diferenciables entre homes i dones.

El cant d’estil és un cant que s’aprenia de mestre a alumne (com tantes altres músiques), i per tant, les dones aprenien d’homes. Això fa que no hi hagi una constància d’un estil més d’homes o de dones a l’hora d’entonar les cançons, sinó que les filigranes que fes cada un i cada una, depenia més de la tècnica i la sensibilitat pròpia que de si eren homes o dones.

Les lletres i el versaor

Com ja hem dit abans, els cantaors i cantaores d’estil moltes vegades anaven lligats juntament als versaors. Aquests, doncs, els deien les lletres a cau d’orella i després el cantaor la transformava en música, tot i això, hi havia lletres preestablertes vinculades a un esdeveniment concret per exemple. Si les lletres eren fetes per versaors, podem imaginar com eren les lletres de fa 100 anys, o 70 o fins i tot 50. Les temàtiques masclistes, i fins i tot vinculades al bàndol franquista (ja que el cant d’estil va quedar vinculat als pro règim), estaven a l’ordre del dia, i algunes cantaores les cantaven igualment. Tot i això, des de sempre hi han hagut cantaors i cantaores que feien les seves pròpies lletres.

Una d’elles és Conxeta la del Mercat (Concepció Gil Marco, València 1910-1999), que segons diuen no necessitava versar, i a més, és una de les més grans artistes que ha tingut el món del cant d’estil. Tot i això, a l’actualitat estan apareixent versaores dones, i per tant, això implica una renovació de les lletres, amb la modernització que això comporta.

  1. Conclusions

El cant d’estil, tot i ser un cant tradicional prou antic, gaudeix d’una salut immillorable. El gran nombre de cantaors, però també de cantaores, l’aparició d’escoles al llarg del terreny valencià on es pot estudiar cant d’estil, l’aparició de versaores que estan renovant les lletres… demostren la bona salut d’aquesta música a l’actualitat.

Si bé no hem trobat grans diferències entre homes i dones en aquest cant, veiem que potser és un dels cants tradicionals amb presència tant masculina com femenina des dels inicis (mentre que normalment les músiques tradicionals solen ser terreny masculí i les dones s’hi han hagut d’immiscir).

A continuació, aportem una llista feta per la cantant de cant d’estil Eva Dènia, de dones cantaores, amb algunes que ja no hi són i d’altres que sí i són les responsables d’aquesta perpetuació d’aquesta música.

Cantaores vives:

Victòria Sousa ‘Victorieta’
Josepa Blasco
Marisé de Montolivet
Teresa Segarra
M. Amparo Hurtado
Lola Ledesma
Tatiana Prades
Noèlia Llorenç ‘Titana’
Empar Sanchis
Maria José Ruiz
Isabel de Quart
Paquita la del Pedralbí
Maria José de Castellar
Carmen de Castellar
Mari d’Aldaia
Carme de Benicalap
Marian de Gandia
Trini Carvallo
Carmen Bisbal
Encarna Fernandez Marcos
Carmen de Pinedo
Amelia Gimeno
Laura Soriano Bailo
Marta Paradís
Carmen Martinez Peiró
Marga Bolea
Lola d’Alfarp
Amparo Ausina
Celeste Lafarga
Maribel Crespo
Àngels Cuenca
Alícia Cebolla
Pura de Montixelvo
Luisa Climent

Cantaores mortes:

Pilareta
Marieta la del Túria
La Serrana
La Sabatereta
La Xata de Godella
Conxeta la del Mercat
La Blanqueta
La Serrana
Roseta
Pepita de Russafa

I també, gràcies a l’amabilitat de l’Eva Dènia, afegim algunes dones versadores:

Maria Àngels Marqueño
Trini Carballo
Maribel Crespo
Sílvia Escrivà
Sílvia Ampolla

* * *

Agraïm a Eva Dènia, cantaora de cant d’’estil per la seva amabilitat i accessibilitat, per compartir amb nosaltres els seus coneixements sobre aquesta música, i per la llarga llista de dones cantaores que no fa més que donar esperança.

BIBLIOGRAFIA

PITARCH ALFONSO, Carles. (1997). En torno al «Cant valencià d’estil»: Investigaciones y proyectos. Trans, Revista Transcultural de Música. [en línia] [Consulta gener, 2021] https://www.sibetrans.com/trans/article/318/en-torno-al-cant-valencia-d-estil-investigaciones-y-proyectos

REIG BRAVO, Jordi. (2011). La música tradicional valenciana. Una aproximació etnomusicològica. Institut d’Estudis Catalans. ISBN 978-84-482-5567-1

VICENT FRECHINA, Josep. (1999). “El cant d’estil valencià”. Revista de Música i Cultura Popular, Caramella. http://www.revistacaramella.cat/el-cant-destil-valencia/

ENTREVISTES i COMUNICACIONS PERSONALS

DÈNIA, Eva, entrevista, gener 2021

PUIG, Pau, comunicació personal, gener 2021

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s