Cançons infantils judeo-espanyoles a la Mediterrània

Abigail Rosa, Carla González, Gabriel Grimau

ESMUC 2020-21

Introducció i context

S’anomena sefardites als descendents d’aquells jueus que van viure a la Península Ibèrica fins a finals de segle XV i que van conservar, des de llavors fins al present, la seva identitat i el seu patrimoni hispànic, preservant-lo dins de l’entorn cultural de la diàspora i enriquint-lo amb les seves creacions durant els cinc segles del seu exili. Els jueus van habitar a Espanya des d’èpoques remotes (d’acord amb certes teories, des del segle VI a.C., i d’acord amb altres, des de temps més antics), convivint en diferents graus d’harmonia, tant amb els cristians com amb els conqueridors àrabs. Especialment és d’esmentar el segle d’or, al segle X, en el qual van florir a Córdoba, Granada i Toledo, les ciències, la filosofia i les lletres.

L’ordre d’expulsió, promulgada pels Reis Catòlics, va marcar la gran diàspora dels jueus hispànics que no van acceptar el baptisme. Establerts primer a Portugal, es van establir als Països Baixos i a la resta de la costa mediterrània. Al final del segle XIX alguns es van dirigir cap a Amèrica i, a partir del 1948, al nou estat d’Israel, on actualment són uns 200.000. Les comunitats sefardites han conservat, amb més o menys força, les seves costums i la seva llengua, anomenada també sefardita i reduïda actualment al judeocastellà.

Actualment hi ha uns quants milers de jueus que viuen a Casablanca i Rabat, però d’aquests, la majoria parlen francès i àrab en lloc de castellà o haketía. Al Mediterrani oriental, a les antigues terres otomanes, Turquia, aproximadament 20.000. Uns quants milers viuen a Grècia, principalment a Atenes i a Tessalònica, on els jueus van arribar a ser una proporció significativa de tota la població de la ciutat, però van ser delmats a l’Holocaust. Només en queden un grapat a l’illa de Rodes. Al voltant de 700 viuen a Bòsnia i Hercegovina, antigament un lloc emblemàtic de coexistència pacífica entre jueus, cristians i musulmans. Uns quants centenars viuen a Bulgària. La majoria dels altres judeo-espanyols viuen avui a Israel, així com a Espanya, França i les Amèriques.

CANÇONS SEFARDITES DEL CICLE DE LA VIDA

Hi ha tres gèneres poètic-musicals que formen el repertori sefardí: els romanços, les cobles i la lírica. Aquests tres gèneres es defineixen i es diferencien uns dels altres pels temes dels seus textos, per l’estructura poètico-musicals, per la seva forma d’execució i per la seva finalitat social. 

La comunitat sefardita ha conservat, a través de generacions, un ric patrimoni musical. I moltes de les cançons que componen aquest extens repertori musical tenen una ocasionalitat específica. Estan lligades a les cerimònies que marquen el cicle de la vida humana, dibuixant el seu curs en les seves tres principals fases: naixement, boda i mort. Cada una d’aquestes fases està marcada per cerimònies que, com a ritual de trànsit, defineixen a l’individu i l’integren en la vida de la comunitat.

Normalment les cançons de el cicle de la vida són executades en les festes que acompanyen les diferents cerimònies. La majoria d’aquestes cançons pertanyen al repertori femení, especialment perquè en algunes cerimònies, com ara el bany de la núvia, només les dones són presents, i òbviament, són només elles les que canten. A les festes, també canten els homes, tot i que ho fan seguint a alguna de les dones que porten la veu cantant. Dones que són molt apreciades per la seva bona veu, i pel seu coneixement de les cançons específiques participen en les cerimònies com cantants semiprofessionals.

Naixement

Les cançons del cicle de la vida relacionades amb el naixement estan íntimament lligades a la cerimònia de circumcisió de l’infant, als seus vuit dies de vida. Aquest ritual marca l’entrada de l’infant a la comunitat, formant part del seu poble. Durant la mateixa cerimònia s’entonen les pregàries indicades en hebreu. En canvi, les cançons en judeo-espanyoles compleixen importants funcions abans i després de la circumcisió, funcions que ens revelen creences populars referents a donar la llum.

Les cançons que es relacionen amb el naixement es denominen cantica o cants de parida, anomenant parida a la mare del nounat i parit al pare.

Infància

Trobem dues categories funcionals en les cançons relacionades amb la infància: les cançons de bressol i el repertori infantil. 

Òbviament els intèrprets d’aquestes dues categories són diferents: les de bressol són interpretades només per mares o àvies, i en canvi entre les cançons infantils, algunes són cantades per gent gran per jugar amb els infants, o són cantades pels mateixos nens en els seus jocs.

Casament

El repertori de cançons de boda és sens dubte el més ric de el repertori sefardita, tant entre els sefardites d’Orient com entre els del Marroc. Aquest repertori no només és molt ric en el nombre de les cançons, sinó que hi ha un repertori específic per a les diferents cerimònies que marquen els vuit dies de festejos del casament sefardita.

Des del compromís es comença a preparar l’aixovar de la núvia, encara que, realment, moltes ja començaven des de nenes a brodar les seves fundes i coixins de cara al casament. Entre el compromís i les noces podien passar encara diversos anys, durant els quals els nuvis es veien regularment, degudament supervisats i, a poc a poc, prepararien el seu futur casament.

Un dia o dos abans del casament la núvia ha de complir amb el precepte del bany ritual, que té lloc al hamman (casa de banys); si la família tenia els mitjans, solien reservar tot el bany per a l’ocasió. Sent aquesta una festa essencialment de dones.

Es presta una especial atenció al vestit de la núvia. L’anomenat vestit gran, de tall barbaresc, amb rics brocats i brodats en fil d’or; sota babutxes morunes, i a sobre una àmplia faldilla de tela pesada, les mànigues, el peto i una armilla ajustat a la cintura amb un cinturó ample de vellut morat. El pentinat també és part important de la cerimònia.

El casament o quidusin és la cerimònia religiosa de la boda. Es celebra generalment a la sinagoga però també es pot celebrar a casa dels nuvis. La data del casament es fixa per després de la menstruació de la núvia, d’acord amb els preceptes que estipulen els períodes d’impuresa de la dona.

Mort

El repertori de dol sefardita és conegut amb el nom de endechas o oínes. Solien interpretar-les planyívoles professionals, dones especialitzades que eren pagades per acompanyar la família en el dol. Aquestes planyívoles, denominades oyinaderas escollien dels càntics luctuosos d’acord amb el mort que fos (un dels pares, un fill jove o una noia soltera), afegint càntics que anaven improvisant segons la situació. Les cançons d’aquest repertori comprenen els diferents gèneres del repertori poètic-musical sefardita, havent-hi romanços i altres que són cançons líriques o de cobles.

CARACTERÍSTIQUES DE LES CANÇONS INFANTILS SEFARDITES

Encara que el repertori tradicional infantil dels sefardites ha estat ignorat durant molt de temps, durant aquests darrers anys s’han fet treballs de rescat i investigació que deixen plasmats la seva riquesa, tant musical com literària.

Considerem dues clares categories funcionals dins les cançons infantils sefardites: les cançons de bressol i el repertori infantil pròpiament dit, que inclou també cantarelles que no són cançons pròpiament dites, sinó tirallongues en un recitatiu rítmic. Òbviament els intèrprets d’aquestes dues categories són diferents: les cançons de bressol són interpretades només pels adults (preponderantment per dones: mares i àvies), i en canvi entre les infantils n’hi ha que les entonen els majors per jugar amb els infants, i n’hi ha que les canten els mateixos nens en els seus jocs.

Com altres repertoris infantils, el sefardí comprèn materials verbals i no verbals, alguns de formulació poètica i altres que impliquen alguna acció relacionada amb el joc. D’acord a aquesta divisió, les expressions poètiques corresponen a tirallongues, les cançons i els romanços, en tant que les no verbals es classifiquen com jocs i costums, associats amb la vida de l’infant i el seu creixement.

Les cançons infantils o de bressol sefardites són sorprenentment escasses. Tot i comparant-les amb les d’altres grups jueus, observarem, per exemple, que els jueus d’Europa (Polònia, Rússia, etc.) posseeixen moltíssimes cançons de bressol, amb textos que clarament fan referència a la seva funció. En canvi, com hem dit, el repertori de cançons de bressol dels sefardites és reduït. Algunes cançons de bressol sefardites recorden clarament altres paral·leles a la tradició hispànica. Vegem dos exemples, un de la tradició oriental, recollit a Jerusalem i un de la de Tetuan (de les quals es coneixen versions semblants també a Espanya ia Sud-amèrica):

Dúrmete, mi alma,
Dúrmete, mi bien,
que la tuya mama
tiene que hacer.

Échate a la cuna,
yo te cantaré
con toda mi alma
yo te durmiré.
(…)

El motiu que pot explicar aquesta escassetat de cançons de bressol entre els sefardites és que aquesta funció de adormir els nens va ser complerta pels romanços. Les característiques poètic-musicals dels romanços els feien immillorables per ser utilitzats com cançons de bressol: la melodia repetida en cada estrofa musical, la música tranquil·la i no acompanyada i, sobretot, la trama de la història que porta cada romanç, que entretenia tant a la dona que els entonava com als altres nens de la casa, que l’envoltaven per escoltar. Molts dels informants reconeixen que així van aprendre els romanços, quan nens, escoltant a la seva mare o la seva àvia, cantant-als seus germans més petits.

Entre les cançons infantils per a nens trobem algunes que potser recordin als hispanoparlants, altres rimes infantils paral·leles. De la ciutat de Milas, a la costa de Turquia (gairebé davant de l’illa de Rodes) hem recollit la següent que solen dir els pares als seus nens petits, mentre van jugant amb la seva maneta, primer en el seu palmell, després assenyalant els dits , en l’ordre en què s’esmenten, i a la fi, seguint pel braç amunt, fins fer-li pessigolles. La cançó que el segueix és un reguitzell que diuen els sefardites d’Alcazarquivir als seus nenets.

Pör aquí parió
la pilé cocó
pör aquí se la comió.

Chico mèñico,
rey del anillico,
alto y vano
escribano,
rey de la mano.
Pör aquí, pör aquí…
(…)

Aquestes, i moltes altres cançons infantils sefardites, s’han pogut conservar gràcies a la rica tradició oral. Són cançons i jocs que adornen la infància sefardí, llunyanes en el temps i en les distàncies, quan cantaven i ballaven en els llunyans països de les seves diàspores, en una llengua que conservaven sorprenentment de la seva tradició hispànica mai traïda.

Les concordances i coincidències entre les composicions sefardites i hispàniques i les procedents de cultures de l’entorn tenen diversos aspectes:

  • Semblança d’estructures, temes i formulacions

Retahíla recollida a Bosnia:
– Dicotín dicotán
de la barba de Sunderlán
de san tena
barba tena
¿cuántós dedós ya hay en medió?
– Tres!
Ah, dijites tres
Si decías dos,
no llevabas lo que llevas!

Retahíla recollida a León:
De codín, de codán,
de la mano, cordobán,
de la mesa a la cocina.
¿cuántos dedos tienes encima?
– Tres.
– Si hubieras dicho dos,
ni perdías ni ganabas,
ni te daban puñalada

  • Coincidència parcial, només d’alguns termes o paraules claus
  • Utilització del diàleg com a tècnica literària

– Gallinita ciega,
¿qué se te ha perdido?
– Una aguja en un pajar.
– Da tres vueltecitas y la encontrarás.

(tradicional espanyol)

– Gamello, gamello,
¿d’ande vienes?
– De la lija.
– ¿Cuál o truJites?

(recollit a Turquia)

  • Semblança en la funció
  • Utilització de vocables en la llengua no hispànica, assenyalant una fase que s’allunya més de la tradició ibèrica.

Són molts els exemples que il·lustren tals coincidències. Diversos estudis han descobert moltes coincidències també entre les composicions de rotllana dels infants jueus del Marroc amb els hispànics, i expliquen que aquestes cançons van ser adaptades durant l’època del protectorat espanyol del nord del Marroc. Altres estudis mostren exemples de semblances del repertori dels sefardites del Mediterrani oriental, comparats amb composicions equivalents de Grècia, Turquia i Bulgaria.

CONNEXIONS I CONCLUSIONS

Tornant finalment al títol de l’article que ens ocupa, “Cançons infantils judeo-espanyoles a la Mediterrània” tanquem aquest cercle.

Cal tenir en compte que hi havia jueus al Marroc, alguns d’ells van pujar a la Península Ibèrica i van viure allà i es van nodrir de les músiques de l’època (músiques de la Cort, músiques litúrgiques i profanes medievals espanyoles…) i quan els jueus van ser expulsats pels Reis Catòlics l’any 1492, es van endur tot aquest patrimoni cap a Turquia, Grècia, Bulgària… Sense oblidar que encara hi havia jueus al Marroc, i uns segles més tard, (entre el 1912 i el 1956 amb la independència del Marroc) van anar a Israel. Per tant, estem davant d’unes músiques que han begut de tota la Mediterrània durant més de 500 anys, especialment de les músiques castellanes, cristianes, tradicions jueves i àrabs. Amb la riquesa i varietat que comporta aquesta hibridació: tenim dins les músiques tradicionals sefardites, influències provinents clarament de la cultura espanyola medieval, però per altra banda, una varietat inherent a la dispersió dels jueus durant tant de temps.

Hem vist com hi ha clares influències de les cançons infantils sefardites amb altres recollides a la Península Ibèrica, però un anàlisis exhaustiu és difícil degut a les poques que s’han mantingut respecte a altres cançons sefardites com ara les relacionades amb els casaments, pel mer fet que el casament és una tradició que es manté i es repeteix i es perpetua en el temps, i en canvi, la infància canvia al llarg dels anys, i el declivi de l’ús del judeocastellà, que molts nens ja no parlen, dificulta la perpetuació d’un repertori indicat perquè juguin però que no entenguin el missatge del que canten.

Les cançons de bressol no tindrien per què patir aquest problema, però com ja hem vist abans, la substitució d’aquestes cançons per romanços fa que es conservin poques cançons de bressol tradicionals sefardites en judeocastellà.

Susana Weich-Shahak, és una etnomusicòloga que ha realitzat gran part dels estudis, les investigacions i enregistraments sobre la tradició oral sefardita, i per tant és la principal experta en el tema. En una entrevista afirma que segueix sorpresa que els sefardites mantenen l’oralitat i la continuació del repertori tradicional alguns temes que a Espanya ja han desaparegut per complet i s’han substituït per altres repertoris o modes. I a nosaltres ens ha sorprès i fascinat també adonar-nos que encara ara es manté en una punta d’Europa un repertori influenciat molt directament d’unes músiques que van crear-se i van sonar fa més de 500 anys a l’altra punta, i més per una comunitat que ha estat tan dividida geogràficament parlant con els jueus.

BIBLIOGRAFIA

WEICH-SHAHAK, Susana (1989). Las canciones sefardíes y el ciclo de la vida. (Repertorio judea-español de Oriente y Occidente). Disparidades. Revista de Antropología, 44(1), 139. https://doi.org/10.3989/rdtp.1989.v44.i1.199 

WEICH-SHAHAK, Susana (2001). Repertorio tradicional infantil sefardí: Retahílas, juegos, canciones y romances de tradición oral. Compañía Literaria S. L. ISBN: 9788482130675

ANTONIO BELLIDO, Jose (2019). El repertorio musical de los sefardíes. José Antonio Bellido. [en línia] [Consulta novembre, 2020] https://joseantoniobellido.com/el-repertorio-musical-de-los-sefardies/

R. COHEN, Judith (s. f.). Judeo-Spanish song: a Mediterranean-wide interactive tradition. Sibetrans. [en línia] [Consulta novembre, 2020] http://www.sibetrans.com/trans/articulo/18/judeo-spanish-song-a-mediterranean-wide-interactive-traditionç

WEICH-SHAHAK, Susana (1999). Música y tradiciones sefardíes. Cervantes Virtual. [en línia] [Consulta novembre, 2020] http://www.cervantesvirtual.com/bib/historia/CarlosV/musica/8_4_musica_trad.shtml#N_1_ 

Gran enciclopèdia catalana. (2019). Sefardita.
[en línia] [Consulta novembre, 2020] https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0209963.xml 

WEICH-SHAHAK, Susana (2007). Dicotín, dicotán. El repertorio infantil sefardí y sus congéneres hispánicos. Los repertorios de Ana Pelegrín. [en línia] [Consulta novembre, 2020]
https://gredos.usal.es/bitstream/handle/10366/119373/EB19_N160_P82-88.pdf?sequence=1

Entrevista a Susana Weich-Shahak per l’Associaió LitOral, (2007). [en línia] [Consulta novembre, 2020] https://web.archive.org/web/20100624024543/http://weblitoral.com/entrevistas/susana-weich-shahak

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s